Com cada dijous, anava a l’escola de música amb la meva mare , moltes vegades anem caminant però aquest cop , la mare va decidir anar en metro .A la mateixa parada que nosaltres, va entrar un senyor amb un nen que semblava de la mateixa edat que jo ,tocant un acordió.
Després de tocar, va passejar pel vagó demanant diners. En arribar on era jo , es va fixar en el meu instrument i em va preguntar:
- Quin instrument toques?
- El clarinet , -li vaig dir
- I ho fas bé?
- Es clar que si.
- Bé, doncs... vols demostrar-ho? Quines cançons saps?
- Moltes. Però m’agraden molt: “on the wing” , “when the saints”, “quan seré gran”, etc.
- Quina casualitat. Aquestes jo també les conec. Vols tocar amb mi?
I vaig començar a tocar amb el meu clarinet acompanyat de l’acordió. La gent del voltant ens mirava i suposo que els hi va agradar perquè al acabar gairebé tothom ens donava alguna moneda.
Quan estaven arribant a la nostre parada, vaig pensar que no era just que jo em quedés una part dels diners, perquè ells els necessitaven més i els hi vaig donar al nen ,alhora que m’acomiadava de tots dos .
En arribar a la meva classe de música, aquell dia vaig tocar les mateixes cançons i com les acabava d’assajar , em van sortir molt millor.
El meu professor de clarinet va felicitar-me i jo ja em vaig adonar que ja havia obtingut la meva recompensa aquell dia, la satisfacció d’aquell concert inesperat.
Para compartir este relato, copia y pega este enlace en un mensaje instantáneo o un correo electrónico