L’autobús va ple com un ou. Entro perquè ja faig tard. Hi ha tanta humanitat concentrada que no puc passar més enllà de les validadores. El conductor està nerviós i ens convida a anar cap al fons, com si al fons regalessin alguna cosa. Una senyora amb mal alè de boca em diu no sé què que no entenc, em mira malament i m’empeny. Intento moure’m, però desisteixo. L’autobús avança amb sobrepès fins a la següent parada on, inexplicablement, baixa tothom.
Estem a la meitat del recorregut i em quedo sola amb el conductor. M’assec al seu costat, davant de tot, i em pregunta si em ve de gust escoltar Simon & Garfunkel. Li dic que sí i posa Bridge Over Troubled Water a tota potència. No entenc res, però gaudeixo del moment. Podria haver escollit una altra música, encara que la trobo adequada. El conductor em pregunta d’on sóc i cap a on vaig, i li dic que sóc francesa i vaig a reunir-me amb el meu amant per anar a l’aeroport i agafar un vol cap a Adelaide, Austràlia. En realitat sóc una barcelonina de Gràcia que vaig a la feina, però no trobo convenient dir la veritat. Em diu que a Adelaide hi ha una empresa que fa el paper de carta més bonic del món. Com que no m’importa, m’ho crec i, a més, li prometo al conductor que en compraré. El conductor em somriu i em comenta que, si vull, truqui al meu amant i que el passarem a recollir i ens portarà directament a l’aeroport.
Recordo amb frustració que jo no tinc cap amant i que haig d’arribar a la feina aviat que si no em cridaran, altra vegada, l’atenció. Però em veig incapaç de capitular en la meva història i li dic al conductor que, si té la bondat, s’aturi un moment. Acabo de veure un home amb una maleta descomunalment gran. L’autobús s’obre de portes i l’home puja. S’acosta a mi, i m’abraça. Jo també l’abraço i ens fem un petó apassionat. El conductor ens mira pel retrovisor i sospira. Estem de camí a l’aeroport i sona Fernando, d’Abba.
L’home de la maleta descomunal i jo ens estem posant les botes a base petons, abraçades, arrambades i paraules d’amor. Arribem a l’aeroport i el conductor ens ajuda a baixar la maleta i ens desitja bon viatge. El meu a hores d’ara ja amant es treu els bitllets d’avió de la butxaca interior del seu impecable vestit gris fosc, ens donem la mà i embarquem. Prudent, truco a la feina per avisar i el número no existeix. Me’n vaig a Adelaide.
Para compartir este relato, copia y pega este enlace en un mensaje instantáneo o un correo electrónico