Un dia qualsevol

Un dia qualsevol
Va pujar –i conforme a l’hàbit adquirit darrerament per ell i molta més gent- va saludar amb un bon dia a la conductora. Ella li va correspondre amb un mig somriure que havia anat mantenint per a tot el passatge que pujava. Va sorprendre’l veure una dona al volant d’aquell autobús quan amb els anys que feia que l’agafava -si fa o no fa a dos quarts de set del matí- mai no n’havia vist cap!
De tant en tant assajava de mirar-se la quotidianitat amb els ulls de qui no hagués viscut mai allò i aquelles petites sorpreses –com la de la conductora- ho afavorien!
Així doncs, es va mirar amb nous ulls els carrers de sempre per on anava circulant l’autobús, i va pensar que sovint mirem però no veiem. Absort com estava amb aquests pensaments, no va parar atenció en la persona que va asseure’s al seu costat. No va ser fins que en el rètol lluminós hi van córrer les lletres de la parada on havia de baixar que va fixar-se que la dona que tenia per veïna llegia el mateix llibre que ell havia llegit uns mesos abans: Macià contra Companys. En aixecar la vista del llibre, els seus ulls van clavar-se en una noia que estava dreta una mica més enllà; la camisa blanca que duia li deixava un dels pits al descobert i portava una mena de barretina. Després de repassar-la de dalt a baix va adonar-se que en tot l’autobús era l’únic home del passatge, i en aquell instant va reconèixer la música de fons que li arribava i que era un filet que s’escapava dels cascos que duia una mossa amb una anelleta al nas, asseguda a l’altra banda en direcció contrària al sentit de la marxa de l’autobús. La mossa de l'anella al nas estava escoltant la Marsellesa.
Però aviat el filet de música va quedar tapat pel riure gairebé histèric de tres adolescents que acabaven de pujar i que a mesura que van anar passant per la màquina cancel•ladora i introduint-hi la T-10 li van deixar llegir els missatges de les seves samarretes: llibertat, igualtat i fraternitat.
Amb tanta distracció havia passat de llarg la seva parada, de manera que va decidir baixar a la següent –que tampoc li anava malament-, així doncs va prémer el botó per demanar parada, va esperar i va preparar-se per baixar de l’autobús després que el cartell lluminós hagués anunciat: parada sol•licitada, Plaça de Joan Carles I.