Somriu amb TMB

En Marc i la Magda eren dos joves arquitectes Barcelonins de vint i cinc anys que, com tants altres, es trobaven sense feina i començaven a enfonsar-se en un oceà de decepció i ansietat, on la motivació i l’esperança s’havien anat de vacances qui sap on…

Un dia qualsevol van agafar el metro i la Magda li digué al Marc. – T’has fixat que la gent no somriu gens? – Doncs… tens raó! No me’n havia adonat, és curiós…
- Guaita! – exclamà la Magda. Una nena d’uns tres anyets, rossa i menudeta, asseguda tres fileres de seients mes enllà, va il•luminar tota la foscor amb un somriure magnànim i contagiós que es propagava per tot el vagó en qüestió de segons, i qui la mirava irremeiable e inevitablement acabava somrient. Llavors… aquesta “llum de felicitat” arribà a la Magda i va ser aleshores quan se li va acudir una idea.

- Marc, et faig una proposta… Quan agafem el metro i comencem a veure la gent tant seriosa i amb aquesta actitud pessimista, direm…”No volem demana’ls-hi diners, simplement els hi demanarem un somriure que no costa gens i no poden dir que no…”
El Marc es va quedar bocabadat – T’has tornat boja del tot! – Exclamava ell – Ens cridaran la atenció. – No Marc. Ens tornaran els somriures.

Al dia següent van agafar la línea blava del metro a l’Hospital Clínic. No era una hora massa aglutinadora; les onze del matí. Quan es van obrir les portes regnava un silenci absolut. No estava ple ni molt menys, fins i tot hi havia lloc lliure per asseure’s. La gent feia els seus afers habituals, un xaval d’uns vint anys anava repassant apunts i amb uns auriculars a l’hora; una dona d’uns cinquanta llegia premsa gratuïta, una altra dona seia amb el seu nadó fent moviments de bai ben molt suaus per relaxar-lo, dos senyors d’edat avançada i més gent a la resta de vagons. Bé, hi endevineu que tenien en comú tots ells? Tots estaven seriosos i ningú s’atrevia a mirar a cap altre a la cara.

Llavors el nadó començà a plorar…

Aleshores la Magda va posar en marxa el seu pla, i començà… – Bon dia senyors i senyores, nois i noies. – La gent posava el cap avall mirant el terra, i va continuar – No els demanarem ni un cèntim! Només la seva atenció un moment. – La gent comença a aixecar el cap i mirar la Magda amb curiositat – Doncs bé, volem fer-los un regal. – Tots es miraven estranyats i sorpresos.
- Marc acosta’t. En Marc es va acostar traient un full mida D-4 de la seva motxilla, que tenia dibuixat un rostre somrient i li entregà a la Magda. Ella va agafar el foli i el va aixecar per que tothom el pogués veure. – Els regalem un somriure. Si! Un somriure simplement, i els desitjarem un Bon Dia!

Els ocupants del metro no donaven crèdit a la situació insòlita i els hi va fer moltíssima gràcia.
D’aquesta manera, cada cop que en Marc i la Magda agafaven el transport públic anaven fent petits regals d’alegria per tota la ciutat.
Pocs dies després de començar amb aquesta nova afició, curiosament van rebre una trucada on els donaven citació per fer-los una entrevista laboral.
Endevineu qui els va trucar?

TMB.