AL PORTAL DE CASA
L' Alba vivia amb els pares, la germana i el seu gos Corni,eren feliços i tot ben normal, però els va passar una cosa extraordinària.
Eren uns dies que tothom parlava d'un virus: una cosa diminuta i que havia alterat la pau de tot el món. Primer a la Xina, després a Itàlia...L’Alba sabia que no era lluny, Itàlia, l’havia vista al mapa, però ella mai hi havia anat. El pare deia que era un viatge llarg i que ja el farien alguna vegada. Així que es va pensar que no hi havia perill que una cosa tan diminuta arribés a casa seva.
Fins que un dia es va dir: "tothom tancat a casa". Va pensar que per estar uns dies a casa no hi havia cap mal. Però els papes posaven aquella cara de quan les coses no van bé i no saben explicar-ho.
3,4,5 dies i ella s’avorria molt. El que semblava divertit era pesat. L’Alba pensava en l’escola i estava tan avorrida que va demanar a la mare que la deixés arribar fins a la porta de baix de casa i pujar ràpid comptant les escales, necessitava córrer.
La mare li digué que no toqués la barana, que es posés mascareta, que es rentés les mans abans i després…tantes coses que l’Alba va estar a punt de dir que no calia, que ja engegaria la televisió, però al final baixà.
A l’arribar al portal, va trobar una porta que no hi era abans. L’empenyé i hi entrà: foscor, tristesa i por! Enmig d'aquell escenari hi havia un monstre verd i lleig. Semblava que dormia, feixuc i avorrit. Ella corregué escales amunt fins al lavabo, a rentar-se a fons les mans. La mare li digué:
-Sí que tenies ganes de córrer, sí, Alba.
Ella li explicà el que havia vist al portal. La mare, després de fer silenci uns minuts, digué:
-Tinc un pla!
Com? Agafaren un full i van dissenyar-lo igual que els menús i la llista de la compra: primer dia, festa de pijames, segon dia, gimcana per tota la casa, tercer dia, pancartes “tot anirà bé”, quart dia, concert de flauta als veïns que sortien a les 8 a aplaudir els metges i infermeres…
L’Alba no tenia clar que funcionés, però semblava divertit, per tant, per què no continuar?Cada setmana un nou pla a la nevera, ja portaven 48 dies sense sortir. Arribats al dia 49, la mare li digué que baixés a mirar la bústia. Ella no sabia com dir-li que li feia por, baixà molt equipada i amb por, ja sabia que això no era cap broma. A l'arribar al portal, amb cura s’apropà a la porta, estava tota plena de teranyines, tota bruta…l’obrí d'un cop i veié que aquell virus horrorós era ara molt petit, petit. Volia cridar d’alegria:
-Ho hem aconseguit!
Però no volia que es despertés. Així que corregué escales amunt per dir-li a la mare:
-El pla ha funcionat!
De cop ho entengué tot: el viruss' havia mort perquè odiava la gent feliç. A ell li agradaven avorrits i amb patiment. I tanta unió, felicitat i alegria de famílies juntes l’havia derrotat.
Pensava de sortir al carrer, d’anar a l’escola i fer una gran festa amb milers de persones. Però la mare li digué:
-No, encara falta una mica, filla, no podem badar ara.
I així continuaren abraçant-se, caminant una hora al dia amb patinet pel carrer de casa, fent manualitats a casa…fins que sentiren: Boooooooooooooommmmm!
Tots el veïns sortiren de cop i volta: era el virus, havia explotat i la porta no hi era. Res ja no duia a aquella foscor. Havien vençut gràcies al pla de la mare, bé, de tantes i tantes mares del món, que havien fet un pla d'unió amb els seus fills.
Així que conte contat, conte acabat…Això sí, ull, que no es torni a instal·lar aquest bitxot al portal de cap casa mai més.
Categoria de 8 a 12 anys. ESCOLA PAU CASALS D'EL VENDRELL