Bye Bye Monstre

Chloé Meneses Sáez

Era molt d’hora però la Clara Prat estava inquieta al llit. Es va llevar, i es va dirigir cap a la cuina. La mare encara no s’havia pres l’esmorzar i el pare començava a llegir el diari. Era una enyorada sensació, el poder esmorzar tots junts. Els pares estaven comentant la portada del diari que recollia la notícia d’un monstre que sembla que ningú coneix bé, que pot arribar a qualsevol ciutat o poble del món i que ja se sap que ha arribat a Barcelona.


La mare va explicar que una veïna va sentir de bon matí uns passos molt forts, després van picar a la porta, la va obrir, i ara ningú sap res d’ella.


El pare va llegir en veu alta la notícia que deia que el monstre és molt intel·ligent i que s’apodera de qualsevol persona, pren la seva forma, inclús la de coneguts, familiars i veïns, i per això té molt poder. S’apropa, entra a les llars i fa seves les persones, i per tant no ens podem fiar de ningú.


La Clara va veure l’expressió de la por en els seus pares i no volia deixar-se emportar per aquesta emoció, i va dir:


-Però alguna cosa podrem fer, no? Sempre m’heu dit que la por arriba pel desconeixement i que ho hem de combatre apropant-nos al desconegut, per poder conèixer i així entendre i actuar en conseqüència. No ens quedarem de braços plegats, oi?


La mare, emocionada per les paraules de la Clara, va agafar paper i llapis i va començar a recopilar tota la informació:


-Sabem que no li agrada que la gent estigui contenta, que canti, que balli, que gaudeixi de la companyia dels altres, ens vol veure tristos i atemorits, vol impedir que fem coses junts perquè sap que ens pot vèncer en un combat un a un, però si actuem junts alhora, si unim forces, sap que no hi té res a fer. S’aprofita dels que pensen que tots sols poden lluitar i guanyar, dels que


s’obliden dels altres i fan la seva, i s’alimenta de la nostra tristesa, de la nostra desesperança i de la nostra por.


El pare les observava pel damunt del diari amb escepticisme, quan de sobte es van sentir uns passos molt forts i després algú que va trucar a la porta amb una força que els va fer estremir tots.


-Això és massa! No sap amb qui s’està ficant aquest, aquí no hi entrarà! -va dir, alçant la veu, i posant-se dret.


-I si no és ell? -va dir la mare.


-Si és algú que ens estima, ho entendrà, mama. Sabrà que ho fem per nosaltres i pels altres. No volem que entri a cap casa més -va dir la Clara-. Vinga, ara que ens escolti ben contents i gens atemorits. Cantem la cançó de “A la casa dels Prat cap monstre hi cap”.


La Clara va a posar en marxa tot el seu enginy i els seus pares la van seguir, sorpresos i divertits.


Després la Clara els va ensenyar un ball molt divertit que havia après a l’escola. El pare va suggerir jugar a “tocar i parar”. Com l’espai era petit, no paraven quiets i els feia riure molt.


A la casa dels Prat tot era alegria i xivarri. Tots aportaven idees de jocs, cançons i balls. Els pares van explicar coses que feien de petits i que per a la Clara eren tot un descobriment.


El monstre trucava cada vegada més suau a la porta, fins que finalment se´n va anar.


Quan es van adonar que ja no hi havia ningú a la porta, es van abraçar i es van posar a saltar com bojos. De seguida van decidir compartir la solució trobada amb amics i familiars, i ho van fer extensiu a tothom per xarxes socials.


Finalment, el monstre va veure que ja no tenia cap poder sobre les persones. I així va ser com ja no va poder entrar a cap casa, i la humanitat va aprendre una bona lliçó.

Categoria de 8 a 12 anys. Escola Joan Pelegrí

T'ha agradat? Pots compartir-lo!