Amb una cançó
Em dic Joana, tinc 14 anys i visc amb el meu pare Josep, que és músic, la meva mare Montse, que és infermera a la residència d’avis i el meu germà petit Marc, que ja té 6 anys. Vivim en una caseta de pagès en un poble molt petit que es diu Gisclareny,situat a dalt de la muntanya. Però ja fa dos mesos que no podem sortir de casa perquè va arribar un virus molt fort al qual anomenen “COVID-19”. Vam deixar d’anar a l’escola, al teatre i no podem sortir per res. M'agradaria que per un moment el món s’aturés i poder dir al virus que marxés amb una cançó. Tot i això ho estem portant prou bé.
-Joana i Marc, a sopar!- va cridar el meu pare. Vaig apagar el piano,em vaig aixecar,vaig anar cap el menjador i vam seure a la taula.
-On és la mama?-va dir en Marc.
I el pare va contestar:
-S’ha quedat ajudant a la residència.
-Ohhh, jo la volia veure!- va dir en Marc, trist.
Quan vam acabar de dinar i mentre recollíem la taula, el telèfon va sonar.
Vaig anar a agafar-lo, era la mare!
-Hola, mama!
-Hola, Joana!
-Et falta molt per arribar?
-D’això és del que volia parlar… A la residència anem molt malament i m’han demanat si podia ajudar-los.
-Això vol dir que no ens veurem?
-Sí, filla, però no us preocupeu,trucaré cada dia.
-D'acord, mama.
Vaig penjar i em vaig posar molt trista, els ho vaig explicar a tots. El pare, que és molt optimista, ens va voler animar, amb en Marc li va funcionar, però jo vaig anar a la meva habitació.
Vaig tornar a tocar el piano, la veritat és que el piano és un gran amic meu, el toco quan estic contenta, trista i enfadada. De cop i volta vaig sentir que trucaven la porta.
-Qui és?-vaig dir
-Soc el pare, puc passar?
-Endavant.
Va seure al meu costat i em va dir:
-Joana, ja sé que això és dur, però pensa que hi ha gent que ho està passant molt pitjor. La mare ha d'estar allà, perquè ha d'ajudar les persones grans. És una superheroïna del coronavirus, ella i els seus companys el combaten i nosaltres som els seus ajudants, necessiten que els ajudem.
Vaig mirar-lo i em va somriure i jo li vaig tornar el somriure.
-Bé Joana ara a dormir!
-Bona nit.
El pare va sortir de l’habitació i vaig apagar la llum.
Una setmana més tard, ja ens havíem acostumat que la mare no fos a casa. Cada dia ens trobàvem a les 8 i ens explicava històries sobre els avis de la residència i les seves vides.
Avui també…
-Hola, mama! Com et va?
-Bé però els avis estan tristos, ja no sabem què fer per animar-los, ens podeu ajudar?
-Sí!
No li va donar temps ni a explicar la història i vaig penjar, ja tenia una idea! La vaig explicar al pare i a en Marc i vam posar fil a l’agulla. El que havia pensat és que cada dia els enviaríem una cançó creada per nosaltres, i cada cançó sobre la vida d’un avi.
El primer dia li vam fer a la Roser, que era una famosa cantant. El segon dia a en Jaume, un perruquer que havia treballat 50 anys a la seva perruqueria. El tercer dia li vam fer a la Carme, que treballava al mercat del poble amb les fruites i verdures del seu hort…
Va funcionar! Tots els avis estaven més animats i feliços, i fins i tot altres residències ens demanaven les nostres cançons. Em sentia molt bé, com una superheroïna.
Una setmana més tard, la mare em va trucar i em va dir que no sabia el que havia passat però era com si el Covid19 s'hagués esfumat, no en quedava ni rastre. Vaig encendre la televisió: els científics ho estaven investigant. S’havia vençut gràcies a la felicitat. Em vaig posar molt contenta : tot s’havia acabat, i gràcies a la nostra música.
Categoria de 8 a 12 anys. Vedruna Palamós