MONSTRES I HUMANS HAN DE CONVIURE
Tot va començar un meravellós final d'hivern. Deixàvem enrere el màgic Nadal i entràvem en una primavera preciosa, plena de flors i colors. Jo em dic Adri i en aquell moment tenia setze anys, però em seguia encantant aquesta època de l'any. Feia pocs mesos que havia entrat a l'Acadèmia d'Arts i estava molt emocionada, un nou lloc, gent nova, noves cançons, noves amistats..., estimo els nous començaments, un pas darrere l'altre, la sensació que la vida és un full en blanc, per escriure el que un vol, una aventura, una història d'amor, una cançó... Per a buscar, per a inventar, per a aprendre, per a crear, per a fer tot el que puc ser i més, això, això és l'acadèmia d'Art, el lloc somniat per a compartir, un lloc on l'esforç i el treball et portaran al més alt, només haig de fluir amb la música, obrir les ales i aprendre a volar. Era un somni fet realitat.
Però el somni va acabar aviat quan a l'Acadèmia ens van donar uns dies lliures i vaig anar a visitar la meva família. Després d'aquest dia no he tornat a veure ni els meus amics, ni els meus companys, ni ningú més que la meva família, ja que va aparèixer un virus per tot el continent i no vam poder tornar a sortir. Mirar per la finestra era horrible, carrers deserts, policies i militars per tots els carrers, gent amb por, hospitals plens de malalts sense poder atendre tothom, pavellons plens de morts que no donava temps a enterrar o incinerar, cada vegada més gent morta o malalta, i això va ser només el principi, el virus es va anar expandint per tot el món, tothom estava intentant trobar una solució per a parar o destruir aquesta espècie de monstre, sense cap resultat. Però com deia el meu avi ,«que la por de fallar no t'impedeixi jugar». I això és el que el món sencer va intentar impedir, no van deixar que la por de fallar els impedís jugar, tothom qui podia intentava aportar alguna idea per aconseguir que el virus no entrés a les cases i afectés qui allà hi vivia. Uns dies després al meu germà se li va acudir una idea, l'havíem de despistar d'alguna manera, perquè sense adonar-se'n s'anés allunyant i no veure'l mai més. Això va ser exactament el que vam fer, el vam fer en una mena de gimcana en la qual amb pistes falses, com roba bruta, cançons, balls, jocs o pistes l'anàvem guiant perquè pensés que ens trobaria, però només s'estava allunyant, fins que va arribar al bosc.
El mateix dia que el monstre se'n va anar ens van deixar tornar a sortir de casa. La meva millor amiga, Mia, ho estava celebrant anant de passeig al bosc, perquè li encanta la natura, quan va sentir algú plorant. Va anar a mirar qui i per què plorava i va resultar que era el monstre. La Mia, que és molt valenta i no té por de res, s'hi va apropar, es va asseure al seu costat i li va preguntar què li passava, per què plorava. El monstre, alleujat perquè algú es preocupés per ell, es va treure les llàgrimes de la cara i li va explicar tot el que li havia passat. Després de l'explicació del monstre, la Mia va venir a explicar-me que l'únic que li passava al monstre és que estava perdut, que havia vingut a buscar als seus amics i familiars sense resultat. Quan m'ho va acabar d'explicar vam anar al bosc a buscar al monstre i el vam ajudar a trobar la seva família. Però inclús després de trobar la seva família, el monstre es va quedar aquí. De fet, la seva família i els seus amics també es van quedar i des d'aquell instant, humans i monstres vivim en un mateix món.
Categoria de 8 a 12 anys. I.E.S. EL SUI