Qui deia que els jocs no serveixen per a res?
Sis, sis érem a casa abans que aquella bèstia, aquell ésser maliciós que poc va portar de bo, ens deixés sense l’àvia i el pare.
Quan vaig veure per la televisió que a l’Àsia havia aparegut un monstre capaç de fer que tothom es quedés a casa sense poder moure un dit, he de dir que me'n vaig alegrar. Mai no he estat gaire sociable, soc bastant introvertit, i no haver d’anar a l’institut i veure els pesats de la classe em va semblar la millor idea del món. Qui m’hauria dit mai que jo, el rei dels dormilegues, el soldà de les partides interminables al D&D amb el pare i la Júlia, trobaria a faltar aquella presó grisa i horripilant anomenada Institut?
Ara, el 6è mes de confinament, després d’incomptables intents de totes les forces de l’estat possibles, se’ns ha encomanat a la població d'intentar vèncer l’enemic.
-Jo proposo atacar-lo sense pietat amb tot el nostre armament -va proposar la Júlia mentre treia d'una caixa l’espasa que li havia regalat el pare- tirem-li pocions de debilitat fins que no es pugui moure, i llavors li clavem l’espasa al cor, com va fer Sant Jordi per matar el drac.
-Calla, ruc, que no veus que ni les pocions de la teva ximpleria de joc existeixen ni l’adversitat a la qual ens enfrontem és tangible?- la va rebatre l’avi sense miraments, oblidant que estava parlant amb una nena de 7 anys que acabava de perdre el seu pare- , ja sé que ets una friqui enamorada de la fantasia, potser ja va sent hora de despertar ,no?
-Deixa’l. Júlia -la vaig consolar jo- ja saps que des d'allò del papa i la iaia intenta amagar els seus sentiments cap a ells, només cal recordar el que va fer abans d’ahir amb el tocadiscs.
I és que quan vaig ficar l’altre dia la cançó preferida de l’àvia al seu tocadiscs antic no se li va ocórrer res més que tirar-lo per la finestra. Però tampoc el puc criticar, jo també estava trist, com a mínim ell es dignava a sortir de l’habitació, no com la mare, a qui només vèiem quan anava a fer un riu.
Però com que no volia que les males vibracions dels adults de la casa afectessin ma germana, vaig decidir proposar-li un joc: crear un joc que consistís en vèncer al monstre que ens tenia tancats a casa. I he de dir que vaig al·lucinar de tan bé que va funcionar la meva idea, amb la Júlia ens ho vam passar genial creant aquell joc que semblava una barreja entre el D&D i Jumanji. Vam imaginar un munt de proves estrafolàries, que anaven des de cantar una cançó amb el cap a l’aigua mentre l’altre et feia pessigolles fins a reptes d’habilitat supercomplicats i que et permetien anar acumulant punts per arribar al final del taulell on hauries de lluitar amb el monstre.
Quan el vaig tenir acabat vaig crear una web on vam penjar el joc perquè tothom qui volgués hi pogués jugar, i de fet, tot i que el joc fos pura ficció, potser sí que vam vèncer l’enemic real, ja que amb ell vam fer que moltíssima gent com nosaltres fos capaç d’aguantar el temps necessari a casa perquè el monstre morís i no tornés mai més.
Categoria de 13 a 17 anys. Ins Lo Pla d'Urgell