Cuidem els que estimem.
No podia ser real, un avió descendia a tota velocitat contra la costa de Barcelona.
Què hi podem fer? Com ho fem? Com ens escapem?, preguntava la meva germana entre sanglots i plors.
Em va quedar la sang glaçada, no em podia moure, la meva germana cridava, però el meu cos no responia, estàvem soles... Dues nenes i un avió ple de mascaretes descendint a tota velocitat, no ens podíem escapar, l'ona expansiva ens mataria en uns pocs minuts, aviat sols seríem dos cossos tapats per milions de mascaretes, tot s'havia acabat.
Sort que vaig tornar en mi, vaig començar a córrer amb la meva germana de la mà, no podia veure a ningú, Barcelona estava més buida que una riera a les 13:00 hores de la tarda a l'estiu, però beneït el moment que em vaig fixar en un cotxe amb les claus posades.
Vaig agafar el cotxe i... vaig accelerar al màxim, no m'hi vaig fixar molt per l'adrenalina del moment, però crec recordar que era un cotxe negre d'un model dels anys seixanta, un Chevrolet, potser. No sabia cap a on anava però jo seguia, sols disposàvem d'uns minuts abans de l'accident.
La meva germana plorava i jo no em podia concentrar, però vam veure senyals de vida, a l'instant vam aturar el cotxe tan de pressa que vam sortir volant. La meva germana sagnava pel front i les cames i... i jo per tot arreu, ens vam desmaiar.
En despertar, unes 50 persones envoltaven el cotxe i els nostres cossos, però ni jo ni la meva germana ens podíem moure, ens van deixar soles, amagades del xoc en un garatge antiterratrèmols, no estàvem prou a recer, ens moriríem.
L'avió va impactar... Ja era de matinada, tot havia estat un somni, seguíem en quarantena, el coronavirus seguia arrabassant vides humanes, havia despertat d'un malson per arribar a un altre.
Però jo tenia la meva família al meu costat, cuidem els que estimem, respectant la distància social i rentant-nos les mans.
Categoria de 13 a 17 anys. Aula Escola Europea