LA IMPORTÀNCIA DE LA VIDA
Em dic Mariona, tinc 13 anys i m’agrada molt estar amb gent. Però ja fa dos mesos que no puc i segurament us preguntareu per què. Us ho explico: fa dos mesos, estava tornant de l’escola amb tramvia, la gent del tramvia anava amb mascareta, al principi no entenia per què en portaven, però després el meu germà, en Pau, em va dir:
-No te’n recordes ahir a la nit, a les notícies, que van dir que a partir de demà no podríem sortir de casa pel coronavirus aquell?
En aquell moment vaig contestar:
-Sí, però Pau, què faré sense poder estar amb gent? És la meva manera de passar el temps i sinó, no ser què fer.
En Pau va dir que no passava res. Jo no vaig fer-li cas, vaig estar tota l’estona parlant amb la meva família. Uns dies més tard vaig decidir parar de “molestar”.
"Ja està bé de ximpleries!", vaig pensar. Vaig pujar a l’habitació del Pau i vaig veure que estava súper nerviós, tots els coixins per terra... De seguida vaig saber que estava súper avorrit. Em va dir que estava fart d’estar tota l’estona parlant amb mi i que necessitava temps per estar sol. En aquell moment vaig fer una cosa molt important, vaig enviar cartes per tot el barri dient que em responguessin dient-me alguna cosa per animar la gent que tingués el coronavirus.
Ja m’han arribat totes les cartes, i com que la mare és metgessa i està treballant, el que faré serà agafar-li una bata de l’armari, uns guants que sempre té per casa i una mascareta de quan se’n va a comprar. Apa! Cap a l’hospital!
Tothom em mira, però la veritat és que no em molesta que la gent em miri(És veritat, sembla que m’hagi disfressat per una festa).
Poc després:
-Per fi arribo! Feia tant que no sortia que m’he cansat molt, no passa res, així faig exercici.
Ara, quan ningú miri, entraré i ficaré les cartes a la porta de cada habitació. Sort que la meva mare avui no treballa aquí, sinó me'n cauria una... No ho vull ni pensar.
Això de recórrer tot l’hospital és més difícil del que sembla, però ho he de fer.
Una hora després:
Per fi, ja vaig per la meitat! Ja només em queden quatre pisos més!
De sobte, sento la veu de la mare:
-Infermera, un pacient esperant que li fem el test.
No me’n recordava, la mare ens ha dit que avui l’han enviada a l’hospital. Cagada pastoret! Em taparé la cara amb la mascareta, el pacient no sabrà que soc una noia i que no hi pinto res, aquí.
A la taula hi ha unes instruccions per fer el test, visca! No vull fer-me la xula, però ho faig molt bé, de seguir instruccions.
Després de llegir les instruccions:
Agulla per aquí i agulla per allà. No ha estat tant difícil, ara només falta acabar de posar cartes i marxar abans que algú em trobi a faltar.
Molt més tard:
Us explicaré el que ha passat: em falten dos semàfors per arribar a casa i no sé pe què la meva mare està a l’entrada de casa. I no es mou! Ara sí que l’he espifiada! No tinc més remei que dir la veritat. És igual que em renyin, perquè jo estic contenta del que he fet.
Dos semàfors més endavant:
-No hauries d’estar trista. Sé el que has fet per la gent malalta. Jo t’ajudaré a millorar tota la feinada que has fet-. Estic flipant, m’ha estat veient tota l'estona?
-Mama, què vols fer per ajudar-me?
-Sabies que jo vaig estudiar per ser científica? Si vols podem intentar fer una vacuna, juntes.
Alguns intents després:
M’ho estic passant pipa! No ens està sortint bé cap vacuna, però intentar-ho i gaudir de la mare, ja val la pena.
Espero que vosaltres hagueu fet alguna cosa ,com jo i la mare, per lluitar contra aquest coronavirus.
Categoria de 8 a 12 anys. Sant Martí (Barcelona)