NO EL DEIXIS ENTRAR

Júlia

Què és aquest soroll? Algú està donant cops a la porta, i sembla que està enfadat. M’apropo sigil·losament i miro per l’espiell a veure qui és, però no hi ha ningú.


Torno a la meva habitació per seguir treballant i uns minuts després es repeteix el soroll. Vaig a la porta una altra vegada, però està tot fosc. I de cop, una silueta s’apropa a l’espiell.


Mai havia vist una cosa semblant, és com una esfera gegant amb cràters. No se què és però em fa venir esgarrifances, hauria d’avisar la meva germana.


-Anna, necessito que vinguis!


-Elena, què deies? -es treu els auriculars-. I aquesta cara? Sembla que hagis vist un fantasma.


-Vine ràpid!


Ens apropem a la porta un altre cop i allà segueix.


-Què és aquest bitxo?! Truca a la veïna i digues-li que ens ajudi.


I això faig. Espero el primer senyal, el segon, el tercer... però ningú agafa el telèfon. Però la Carme sempre és a casa, i quan surt ens avisa però avui no ha dit res.


-No l’agafa, truco a la mare-. I tampoc me l’agafa. El mateix passa quan truco al meu pare, al veí de sota i als meus tiets.


-Però és que tothom s’ha posat d’acord per no agafar-nos el telèfon, o què?


Quan se m’acut treure el cap per la finestra, veig que no hi ha ni una ànima al carrer, i això que vivim a Barcelona.


-No sé què està passant. Posa la tele a veure què diuen.


No surtin de les seves cases, un virus mortal ronda pels carrers de Catalunya! Pels que ja han sortit és tard, però els que encara no ho heu fet sou a temps de salvar-vos, tanqueu finestres i portes i no sortiu.


-Apaga això! És una broma, no, Elena? Molt graciosa, quasi m’ho crec. Encara que he d’admetre que aquest cop t’ho has treballat molt.


-Anna, no és cap broma. És que no has sentit el que han dit a la tele? Que probablement tot aquell que ha sortit de casa o ha deixat les finestres obertes ha mort! Inclòs la mama, el papa, i ves a saber si queda algú viu. 


-Això no pot estar passant, i ara què se suposa que hem de fer?


En aquest moment el soroll torna a fer acte de presència.


-Elena, estan totes les finestres tancades?


-No! La de la meva habitació està oberta!


Correm a la meva habitació per tancar-la, però ja és massa tard, el virus està entrant per la finestra i només se m’acut tancar la porta, així no arribarà a la resta de la casa.


-Genial, Elena, i ara, com fem fora  aquest bitxo gegant? La porta no resistirà molt més.


-Tinc una idea!


-Què penses fer, Elena?


-Carregar-me aquest bitxo. No penso permetre que una pilota gegant plena de gèrmens estigui fent salts sobre el meu llit.


Uns minuts més tard ja estàvem preparades. Portàvem unes ulleres de  laboratori que ens tapaven mitja cara, uns guants que utilitzàvem per netejar, producte de neteja a una mà i una escombreta de vàter. Aquesta última no sé de què ens pot servir exactament, però l’Anna insistia molt, així que he obeït. 


Un cop preparades acordem el nostre pla:


-No deixis ni un moment de disparar producte al virus, i si et veus capaç li piques amb l’escombreta, potser amb sort el deixem mig atontat.


-D’acord.


Entrem a la meva habitació i jo cobreixo el virus de productes de neteja, mentre l’Anna el pega amb l’escombreta. Però no aconseguim res. El virus s’aixeca del terra i envesteix  l’Anna. Aquesta cau a terra i el bitxo ve a buscar-me. El miro desafiant i quan em decideixo a atacar algú em crida.


M’aixeco de cop del llit.


-Mama, estàs viva!


-Què dius, filla? Aixeca’t, que no són hores de despertar-se.


Despertar-se? És que tot això ha sigut un somni?

Categoria de 13 a 17 anys. Providencia del Corazón de Jesús

T'ha agradat? Pots compartir-lo!