EXTRA, EXTRA!
Extra, extra!
“Avui un monstre verd i viscós ha envaït les ciutats, és molt contagiós, si us plau, demanem que es quedin a casa i no surtin excepte en cas d’emergència. ”
En Pau llegeix aquesta notícia tan impactant a la revista de l’estació del bus de Barcelona, se l’havia endut a casa. Es va quedar bocabadat, no tenia paraules. Va agafar el diari, li volia ensenyar a l’àvia. Corria pels passadissos de casa amunt i avall, però no la trobava! De cop i volta, va entrar algú a casa. La porta va fer aquell soroll espantós... xiiiiiiiiiir! En Pau li anava el cor a mil, estava aterrit.
-Uf!-va exclamar en Pau, alleujat.
Era l’àvia, se n’havia anat a llançar la brossa.
-Ai nen! No em facis aquests ensurts!
-Perdona, àvia, però mira!-li ensenya el diari.
L’àvia no s’ho creia, ella també estava al·lucinant.
-Però, com ens quedarem aquí a casa sense sortir? -es preguntava tota l’estona-. I comprar? I l’escola? I si hem d’anar al metge?
Després de l’impacte inicial, de mica en mica, dia rere dia, l’àvia i en Pau es van anant acostumant a això de no sortir de casa. Tot i que no era tan fàcil: en Pau no podia veure els seus amics, no podia anar al parc com feia cada divendresa la tarda, tampoc podia anar amb l’àvia i comprar-se un gelat de vainilla, i per descomptat no podia anar a visitar els seus estimats tiets ni la seva cosineta. A l’àvia també se li feia difícil no veure les seves amigues. Hi jugava a jocs de taula a totes hores, feien manualitats i reien a més no poder, fent bromes. Si no fos per elles... Però ella sí que podia sortir a comprar, és clar.
En Pau i l’àvia es passaven hores jugant junts als jocs d’en Pau, tot i que li havia d’explicar totes les instruccions a l’àvia, i no era tan fàcil com semblava.
Un dia, en Pau es dirigia a la seva habitació a guardar els jocs. Quan passava per davant de la porta principal, va notar alguna cosa estranya, diferent, fora del normal. Hi havia una substància verda i fastigosa entrant per la porta!
-Àvia! És el de la revista! -va cridar, quasi plorant, en Pau.
A en Pau li van caure tots els jocs al terra. L’àvia va baixar les escales al més ràpid possible. En veure-ho, el primer que va pensar va ser llançar-li aigua amb sabó per sobre. Era l’única manera que el monstre no se’ls acostés en aquell moment. A en Pau se li va acudir tirar-li també desinfectant. De cop i volta, l’àvia va fer un bot i va dir:
-Ja ho tinc, ja ho tinc! -repetia.
Va pujar a la seva habitació, i va portar una ràdio d’aquelles que se’ls poden posar discs. Tot seguit va posar un disc i va començar a ballar un dansa molt estranya davant del monstre. En Pau no entenia res.
-Segueix-me! -deia l’àvia, tot movent els braços i les cames d’una forma estranya...
En Pau no tenia més remei que ballar, no paraven de riure, era una mica ridícul aquell ball, quasi no s’aguantaven el riure.
Era una antiga dansa que li va ensenyar la mare de l’àvia en una situació semblant a aquesta. Va funcionar! Al monstre no li agradava que s’ho passessin tan bé, amb aquest ball... I entre l’escuma del sabó, el desinfectant, la música, els riures i el ball, sense adonar-se’n, la substància verda i viscosa va desaparèixer.
I així va ser com en Pau va aprendre que el més important és l’amor i la família, i que els bons moment sempre podran vèncer qualsevol virus.
Categoria de 13 a 17 anys. COR DE MARIA MATARÓ