LA TRUCADA
Era un dia assolellat a Catalunya, els ocells cantaven i no hi havia ni un núvol. Estàvem tots de bon humor a la feina, i ens ho estàvem passant bé.
Aquella tarda vaig tornar a casa i tot just llavors va començar a ploure. Vaig rebre una trucada, era la meva amiga Anna que em va dir que venia cap a casa meva, però com que plovia havia trobat embús. Quan va arribar a casa, vam seure a veure una pel·lícula que posaven a la tele i a menjar unes crispetes, però van interrompre la pel·lícula per donar una notícia d’última hora. Van dir-nos que traiéssim el cap per la finestra i miréssim les gotes, no eren normals, eren com unes rodonetes i anaven totes en direcció Plaça Catalunya, davant de casa meva. Al cap de deu minuts ja hi havia una bola enorme d’aquelles gotes, rugia i s’empassava la gent que passava per allà. Quan no va quedar gent pels carrers va començar a entrar a les cases, jo veia com s’empassava tots els meus veïns, era horrible. Cada vegada era més a prop de casa meva i em vaig posar nerviosa. No sabíem què fer. Ens vam armar de valor i vam decidir què fer. Primer de tot, com que la tele apuntava a casa meva, vam sortir al balcó i vam saludar a la càmera, després vam començar a posar mobles a la porta i a les finestres per bloquejar-les, i tot seguit vam anar a la meva habitació, vam agafar mascaretes i guants i vam intentar muntar un laboratori a casa. Vam agafar una mostra que hi havia al balcó i vam començar a mirar de trobar un remei. De sobte, a l'Anna se li va acudir una idea: provar si el desinfectant el podia desfer. Vam agafar una gota del virus i una gota de desinfectant, i en qüestió de segons el virus s’havia desintegrat. Vam començar a agafar tots els pots de desinfectant que vam poder i els vam ajuntar en dues ampolles d’aigua buides, una per a ella i una per a mi. El virus cada vegada s’apropava més, a la televisió van dir que ens quedéssim a casa, però nosaltres dues, com bones doctores que som, vam sortir a combatre el virus.
Quan aquell monstre ens va veure a fora va venir a buscar-nos. Estàvem desarmades, simplement amb una ampolla de desinfectant, uns guants i una mascareta, ja sé que no és el que utilitzen a les pel·lícules per combatre els monstres, però era l’únic que teníem al nostre abast. El monstre ens va atacar i nosaltres vam separar-nos, ell va perseguir l’Anna fins arraconar-la en una cantonada. Vaig veure la cara d'espantada de la meva amiga, i com se la va empassar sense mastegar. Jo, morta de ràbia, m'hi vaig acostar i li vaig cridar:
- Eh, tu! M’han dit que tens ganes de morir!
Em vaig tirar sobre seu i vaig començar mossegar-lo. Ell es va girar de cop i em va tirar pels aires, a mi i a l’ampolla. Jo no em rendia, volia venjar la meva amiga. Vaig tornar a saltar a sobre seu i vaig començar a pegar-lo. Ell em va tornar a tirar pels aires i em va arraconar. Quan va obrir la boca, vaig veure la meva vida passar per davant. Quan pensava que estava tot perdut, de cop vaig veure que se li foradava la panxa a aquell monstre. Era la meva amiga! L’Anna havia obert l’ampolla des de dins i aquell monstre es va desfer, deixant restes d’aquelles gotes al terra. El sol va sortir. Va aparèixer el meu cap de la feina amb els seus científics, que van començar a agafar mostres del que quedava d’aquell monstre. Ens va felicitar per l’esforç, a nosaltres, les doctores que vam sortir a combatre el virus, i als veïns que es van quedar a casa mentrestant.
Categoria de 13 a 17 anys. COR DE MARIA MATARÓ