El corona, descoronat
Vet aquí la Míriam, moixa, tot regirant amb els ulls casa seva des del portal. «Només seran dues setmanes», es mentia, en un intent de calmar-se.
La mainada va entrar a l’edifici tan bon punt ella va obrir la porta. Els recomptà per a assegurar-se que no li faltés cap fill (Ainara, Feliu, Raül) i seguí cap endins.
—Mama —mussità en Raül, el petit de casa —, què farem aquests 15 dies?
La mama va dubtar abans de contestar:
—Descansareu: podrem jugar a jocs de taula, cuinar junts, dormir,...
Però el romanço algun dia se’ls acabaria, sabia ella, encara que no ho digués. Els calés a ca la família Armengol no donarien l’abast en la condició del coronavirus; tot plegat no era per tirar coets.
—Oh! —es va lamentar el Raül.
L’Ainara era l’única veritablement conscient d’allò, ja als seus proficients 15 anys. Però com podia esperar-se’n, feia muts i a la gàbia.
—Hòstia! —Ella, l’Ainara, va retrocedir de l’entrada de casa amb cangueli, i per poc no tombà la resta rere seu.
—Es pot saber què passa? —Sobresaltada, la Míriam intentà veure el perquè d’aquell ensurt —. Potser us he educat jo en la paraulota a tort i a dret?
Fou llavors que la malavinguda mare es trobà amb el coronavirus, al bell mig del rebedor. Era una espècie de mucositat revestida de greix, com si les partícules infeccioses d’arreu del món s’haguessin reunit per a atacar-los concretament.
—És el corona, mama! —cridà l’Ainara.
—A la merda tot, a la merda tot, a la merda tot, a la merda… —cantava en Feliu, fent referència al seu ús regular del llenguatge vulgar. Als seus 11 anys, el germà mitjà ja era afeccionat al grup Oques Grasses. El Raül, és clar, s’hi va sumar, taral·lejant.
La massa viscosa del coronavirus tirà enrere, repel·lit pels astronòmics sons que entonaven. Tots dos germans es van mirar, amb els ulls com unes taronges atès que la seva gesta hagués fet fruit.
—Tinc una idea per a foragitar-lo! Però m’heu d’ajudar —declarà la Míriam —. Seguim-li cantant a la bestiola aquesta.
I així, de nota en nota, el coronavirus anava allunyant-se de la petita coral que havien muntat al seu replà. Sense ser-ne conscient, alhora, donava el vistiplau per al pla de la Míriam.
Quan el van tenir ben acorralat dins la dutxa, va vociferar:
—Llança-li la pastilla de sabó, Ainara!
El coronavirus no tenia escapatòria de les mesures sanitàries que bé coneixien els Armengol, i després de fer caure part de la seva capa greixosa amb el tret el sabó relliscava de retorn a les seves mans.
Per fi podia fer efecte el que havia pensat la cap de família… però el Raül, a contracor, no deixava d’insistir en llençar-li també la pastilla algun cop, mosca per no haver-ho fet, com sí els seus germans.
—Feliu, deixa un tret a ton germà —l’apaivagà la Míriam.
El que ningú no preveia, però, era que tot i la mala punteria de què presumia el fill petit, seria capaç d’activar en un sol intent el ruixat de la dutxa sota la qual s’emparava el desprotegit virus.
L’efecte fou immediat, i el nèmesi a què s’enfrontaven fou desintegrat en qüestió de segons, si bé l’excitació no els permetia pas una noció versemblant del temps.
—No m’ho puc creure —soltà la primera la mare, trencant el silenci —. El meu petit Raül acaba de fer miques el corona!
—Això s’ha de celebrar, eh? —al·legà el Feliu, desitjós de sopar alguna marranada.
I és per això que durant molts anys, cap virus no va gosar apropar-se a la casa dels Armengol, per por de patir el mateix nefast destí que el seu pobre camarada, el coronavirus.
Categoria de 13 a 17 anys. La Salle Gràcia