Por i pessigolles
Un dia, estava mirant una pel·lícula amb el meu pare i la meva cosina quan… de sobte, es va sentir una tremolor al terra i van interrompre totes les emissions per a posar el telenotícies: en passava una de grossa.
El que estaven dient a la notícia d’última hora, era que un gran monstre amb moltes punxes i de forma arrodonida estava avançant cap a la ciutat, propagant por a tot arreu. Tothom quedava incapacitat per la por quan el monstre gros els tocava o quan uns monstres de la mida de gats petits els saltaven al damunt.
Per a impedir que tota la població quedés incapacitada per la por, ens van confinar a tots. Però resulta que al monstre li va agradar la ciutat, i es va quedar plantat entre els gratacels, convertint el confinament en una llarga quarantena de varis mesos dins de casa.
Els experts es van posar a treballar immediatament en una cura per a les persones contagiades. Alhora, es van portar els malalts als hospitals perquè els fessin terapia. Va passar un mes, i ningú va descobrir la cura.
Al segon mes de confinament, es van començar a provar diferents medicines contra la infecció i mètodes per a matar al monstre mateix, ja que si tothom es curava però l’agent infecciós seguia esporuguint la gent, no hauria servit de res.
Quan ja gairebé havien passat quatre mesos dins de casa, i ja es podia sortir al carrer, vigilant de no creuar-se amb els minimonstres de mida de gat ni amb el gros, em va passar una cosa. Vaig girar una cantonada i just passava un monstre dels petits, vam ensopegar i vam caure l’un a sobre de l’altre. El pare em va portar a casa, i com que sempre em feia posar content, va provar de fer-me pessigolles.
Miraculosament, va funcionar! Em va passar tota la por i els símptomes de la malaltia van desaparèixer. El meu pare sempre té molt bones idees.
Una altra d’aquestes idees genials que va tenir va ser que si la malaltia es curava amb pessigolles, potser els monstres es destruirien de la mateixa manera, i vam decidir provar-ho.
Vigilant que no ens veiés cap guàrdia ni agent de la llei, ens vam acostar a un minimonstre que feia la migdiada en un parc públic. Ens vam posar al seu costat, i el pare va acostar-li les mans protegides amb guants. Quan va obrir els ulls era massa tard: el meu pare ja havia començat el seu atac de pessigolles i el monstre va explotar en un petit núvol de pols amb un “puf!”.
Sabent que explicar-ho a les autoritats no serviria de res, vam decidir actuar per nosaltres mateixos. Una nit, el meu pare, la meva cosina i jo ens vam esquitllar de casa per a sortir als carrers. Vam arribar a peu del monstre i allà vam repassar el que havíem treballat durant el dia: una classe pràctica de pessigolles.
Com ja havíem comprovat, el monstre gran va acabar de la mateixa manera que el petit: un núvol de pols i un “puf!” que va ser més gran. Més aviat va ser un “PPPUUUUUUUUUUFFFFFFFFFFFFFFF!!!”.
El més curiós de tot es que amb el gros van desaparèixer tots els petits, i a l’endemà ja no quedava rastre de cap monstre.
I així, vam salvar la ciutat d’aquella amenaça.
Fi
Categoria de 13 a 17 anys. Pérez Iborra