Una aventura diferent
Era un matí normal, estava mirant una sèrie tranquil·lament..., fins que la televisió em va despertar! Totes les cadenes anaven plenes de periodistes parlant sobre un tema una mica confús. Deien que hi havia un virus a l’exterior… i vaig pensar “doncs haurem d’anar amb compte!”
Però, de cop i volta, vaig saber que el virus el duia un drac! En aquell moment tenia molta por, la meva família era allà, a casa meva. Tots es van quedar bocabadats.
Aquell drac anava entrant a les cases per contagiar-nos. Ell volia que els humans s’extingissin. El drac era l’únic drac que hi havia al món. Alguns científics van dir que havia agafat el virus a la selva d’Irati (nord de Navarra ) i que podia acabar amb la nostra vida. Així doncs, tota la família ens vam reunir i vam començar a rumiar, a buscar idees per combatre aquest virus. Va haver-hi una gran pluja de idees, però ens vam quedar amb una: la del meu avi.
Va proposar de llençar al drac unes fletxes que teníem a casa. Va pensar que això el podria matar. Després de rumiar-hi una mica més, vam anar a fer la migdiada. Normalment la migdiada la féiem tots menys jo. Em vaig posar a mirar les notícies i van dir que el virus s’acostava a Barcelona on jo visc!
I no només s’acostava un virus, era el drac també! Vaig despertar tota la família, un per un, per explicar-los el que havia sentit. Ens vam començar a preparar, a agafar les ballestes.
De cop i volta vam sentir gent cridant, corrent. Aquella gent era la gent inconscient que sortia al carrer com si no hi passés res. Jo no parava de pensar en aquell drac, i efectivament era ell. El vaig estar visualitzant durant una bona estona. Durant aquell temps vaig poder veure que quan la gent estava espantada se’ls menjava. Era molt gran, amb unes urpes gegants, amb unes ales quilomètriques. Tots sabem que quan estem a punt de perdre la vida fem el possible per salvar-la, i llavors fem el primer que ens surt pel cap. Tothom volia amenaçar-lo amb armes i acabaven a la panxa del drac. Vaig dir-li a la meva família que llençar fletxes al drac no era gaire bona opció, perquè es podia sentir atacat i llavors ell atacaria. De mica en mica el drac s’acostava a la nostra porta i el temps es reduïa. Els vaig dir que igual si ballàvem i mostràvem alegria, el virus desapareixeria. La meva família no estava gaire convençuda, perquè deien que era absurd posar-se a ballar davant d’un drac, però en el meu cap sonava molt bé. Vam seguir rumiant, però no va aparèixer cap idea més. Llavors algú va picar a la porta de casa. Vaig mirar per la finestra i…
Efectivament, era el drac! Vaig mirar la meva família i els vaig dir: “Hem de fer el que he dit jo: ballar i mostrar alegria!”. I així ho vam fer. El drac va trencar la porta i es va dirigir al menjador on érem nosaltres. Vam començar a ballar i amb una alegria brutal! Ens vam mirar tots i, de cop i volta, el drac va desaparèixer. No semblava real el que havíem viscut, però va succeir.
Avui en dia no hi ha cap teoria del perquè va desaparèixer, però la meva és que el drac es sentia atacat i es sentia un monstre..., però tenia sentiments! En veure’ns ballar i veure la nostra alegria, ja no es va sentir atacat ni es va sentir un monstre.
A nosaltres, a la meva família, ara ens diuen ELS SALVADORS DE BARCELONA.
Categoria de 8 a 12 anys. Escola Solc