Finestres de llums
Les llums del carrer m'enlluernaven cada cop que sortia de casa, cada matí a les sis, quan el sol encara no hi era. Els cabells despentinats eren com fils al vent, i mai no faltava l'entrepà de pernil que em feia la iaia a correcuita. Tenia ja vint-i-cinc anys, i tenia por d'anar-me'n de casa per por de tornar i trobar-la buida. Agafava el bus de Barcelona cada matí, a Poblenou. Sempre pujava, saludava el conductor i m'asseia a l'últim seient de tots, el que semblava que ningú volia mai. Els carrers adormits i les petites llums que a vegades semblaven nens corrents em recordaven qui vaig ser en un moment, un moment on només em fixava en el present. Aquestes memòries i els bonics paisatges de Barcelona em creaven un somriure tan veritable que de vegades les senyores matineres em preguntaven pel meu enamorat. Podia parlar durant tot el trajecte amb aquestes dones tan nobles, em parlaven sobre el seu passat, de com era la guerra i de tots els seus moments de joventut. On deien que havien estat les persones més felices del món, allà em preguntava jo si algun dia trobaria la felicitat de la qual parlaven aquestes dones. Un dia, com qualsevol altre, vaig sortir de casa amb l'entrepà, saludant l'àvia amb un somriure melancòlic. Feia tard, així que vaig agafar el pròxim autobús, pensant en el fet que potser m'enduria una bona esbroncada per arribar tard a la feina. Vaig saludar el conductor i vaig intentar trobar un seient, però anava molt ple. Estava dreta, esperant el que semblava la inabastable parada, quan de cop, algú em dona un cop al braç. Em giro i veig un noi preocupat, amb uns ulls tan bonics que brillen, però a diferència de tot el que havia vist abans, no m'enlluernaven cegament. Mentre em demanava perdó infinitament vaig quedar absorta en la seva mirada, fins que em va preguntar si em trobava bé. Vam parlar tot el trajecte, que finalment es va fer un instant. A partir d'aquell dia, feia tard diàriament i agafava l'autobús següent, on el trobava a ell i parlàvem. Érem estranys, però ho sabíem tot d'un de l'altre. Vam acabar sent amics, i d'amics, ens vam enamorar. La vida va tornar a agafar color, com les llums del carrer per la finestra del bus, i com els festivals del barri i les festes familiars, tot tornava a viure. Ara continuo sortint de casa a les sis, però ja no tinc por de marxar i de quedar-me sola. He començat a viure.
Categoria de 13 a 17 anys. Jesuïtes el clot