DE ROCAFORT A SANT ANDREU
El meu relat serà de sensacions perdudes i enyorades! “Perdudes”, perquè ja no les experimento i “enyorades” perquè les trobo a faltar.
Fa uns quants anys, quan encara em trobava dins del mercat laboral, diàriament feia aquest trajecte, excepte els caps de setmana. Tenia el temps controladíssim: 18 minuts de trasllat d’una banda a l’altra, més, posem-ne 2 d’espera del metro, feia un total de 20, i aquí hi havia d’afegir el temps d’anar a l’estació més el temps d’arribada a la feina. Tot plegat, un pèl més de mitja hora, ja volia jo reduir-lo a 30 minuts exactes però no, no me’n sortia; perquè tot anés bé, havia d’agafar el tren que passava per Rocafort a 2/4 i 7 minuts. Si aquest el perdia ja arribava tard i per pujar-hi era necessari que sortís de casa 5 minuts abans de la mitja.
Com veieu, tot súper controladíssim!
Direu: quin estrés! Però com m’agradaria tornar-lo a experimentar, aquest estrés! Ara n’experimento d’altres que, a la llarga, no em produeixen tanta satisfacció. I us explicaré per què.
Quan pujava al vagó, m’esmunyia de seguida cap a un lloc estratègic on, normalment no trigava gaire a seure (ho tenia controlat i gairebé mai fallava) i allà, en aquell seient de metro, treia la meva novel·la de la bossa i m’imbuïa en aquell món fictici... i m’oblidava del món! Ja sé què esteu pensant: que m’oblidava de baixar, potser? Doncs no sé si us ho creureu, però no, no em passava de parada... el meu instint em feia estar a l’aguait i sortia del vagó quan tocava. Fins i tot, recordo que, a vegades, estava al bell mig d’un capítol i no volia deixar-lo penjat en aquell punt. Solució: continuar caminant i llegint a l'ensems, sense ensopegar i anar per terra. No recordo que m’hagués passat mai! Quan arribava al final d’aquell capítol, parava i continuava el meu caminar apressat fins al meu destí.