Un dia especial

Diane Cambré

Avui tinc una cita especial. Em sento molt estranya. Fa molt de temps que espero aquest moment, però avui m’he despertat molt nerviosa sense tenir clar si vull anar-hi o no. No ho sé, penso que potser no anirà bé, que no em sentiré còmoda i que no agradaré. 


 


De sobte, em criden: 


- Bruna, vine ja a esmorzar!


 


No en tinc ganes, però hi vaig igualment. Em deixo la meitat de la torrada amb pernil dolç i el suc de taronja. Segueixo molt neguitosa. A les 12 del migdia dic adeu als meus pares i surto al carrer per agafar el metro a Collblanc. Quan arribo a la parada, me la trobo anul·lada. -Merda, al final faré tard!-. Me’n vaig corrent cap a la següent parada de la línia 5 i entro ràpidament, però per sorpresa meva perdo el metro als nassos. El cor em va a mil. No sé si anar-hi. Tot són senyals de que no hi hauria d’anar. 


 


Finalment, arriba el metro i hi entro. Em quedo de peu i em miro al reflex del vidre. -Que lletja que estic, uf, que malament que m’he vestit, que grassa se’m veu. De veritat que no hauria d’anar a la cita-. Per distreure’m, agafo els auriculars i em poso la música. Sona ‘Bob Dylan’. Començo a observar la gent. Davant tinc un noi que s’aixeca per deixar asseure a una dona embarassada que li somriu amb molta efusivitat. M’agrada això.  


 


Sobtadament, entra a Diagonal una noia guapíssima. És preciosa, està prima, té un estil que flipes i llegeix un llibre d’Albert Camus. -Buf, quina tia! Perquè jo no puc estar així de bona i ser tan interessant... Segur que aquesta noia ho té tot i no li fan falta cites estúpides-. Cada vegada estic més nerviosa. És veritat que fa temps que esperava que arribés el dia d’avui. Fa temps que espero trobar alguien que m’entengui, que m’estimi i que m’ajudi a estimar-me. 


 


La següent parada és la meva. He de baixar a Hospital de Sant Pau / Dos de Maig. No estic preparada, no sé si vull baixar. Quan s’obren les portes em quedo a dins i es tornen a tancar. El metro segueix. -Que estúpida que ets Bruna!-, em dic a mi mateixa. Però és igual, no puc. No és el meu dia. 


 


De sobte, em sona el mòbil. És un missatge de la Sofia. 


- Espero que vagi súper bé. Després m’expliques. T’estimo infinit! 


 


Em poso a plorar. -Bruna, portes temps volent això, no siguis ridícula. De veritat. És hora de sentir-te bé, de conèixer gent, d’obrir-te, de deixar que t’ajudin-. Surto del metro a Sagrera i canvio de via. Torno enrere i baixo a Sant Pau / Dos de Maig. M’esperen a l’Hospital de Dia de l’edifici de psiquiatria de Sant Pau per dinar. És el meu primer dia com a pacient amb un trastorn alimentari. La cita més especial que puc tenir ara mateix. 


 


 


 


 

T'ha agradat? Pots compartir-lo!