La gavina
Vaig agafar el metro, com cada dia que plovia, renunciant al Bicing. Era a Rocafort, i en obrir-se les portes a la següent estació on ens vam aturar, Urgell, va pujar i baixar gent. Fins aquí tot normal, però, per la darrera porta del vagó, hi va entrar, com si res, una gavina.
Ho va fer caminant, fent un petit i graciós saltet. Va mirar a un costat i l’altre, com fent una anàlisi de la situació. Nosaltres, els passatgers, la miràvem a ella, amb un pensament compartit de manera unànime. Els pocs que no teníem el mòbil a la mà, vàrem desenfundar-lo amb més rapidesa que Billy the Kid en els seus dies més fins.
Després d’un primer tret, quasi sense apuntar, en van seguir d’altres amb més intenció. Els que estaven més a prop del model van fer unes passes enrere, perquè, és clar, un primer pla d’una gavina tampoc és una gran cosa, no et donaran el World Press Photo de l’any per això, cal que es vegi que està al metro, amb un fons de seients, barres i portes. Encara millor si, aprofitant l’aturada en una estació, se'n pot llegir el nom. Així es farà evident que no es tracta d’un país exòtic, sinó de Barcelona.
L’ocell va aguantar amb resignació la sessió fotogràfica, però després, potser cansat, va avançar cap a l’únic seient reservat que hi havia lliure, hi va pujar i s’hi va asseure. Quan, a la següent estació, pujà una senyora gran, la gavina deixà el seient lliure. Bocabadat, estava a punt d’aplaudir el seu civisme, quan em vaig adonar que s’hi havia cagat. La senyora, en acostar-se, veu la brutícia, mira l’au, de nou el seient i es fa càrrec de la situació. Fa cara d’estar pensant què fer, i finalment s’allunya i es queda dreta. Em semblà una decisió encertada, sense voler ser massa escatològic, puc dir que era un volum d’excrements considerable i que, sent bastant líquid, havia arribat a cobrir una bona part del seient, no era una cosa que, res, amb un clínex ho neteges una mica i ja està.
L’entrada de nous passatgers era una atracció pels veterans. Tots observàvem per veure si se n’adonaven de seguida o tardaven un temps, i si es mostraven més o menys sorpresos. Una noia jove va entrar distreta, no la veia, tot i que, justament, la tenia als peus. Com molesta per tanta indiferència, la gavina va fer finalment un petit soroll i, aleshores sí, la noia feu un bon crit amb cara terroritzada. Havia trigat, però al final ningú va quedar decebut.
La gavina viatgera va avançar pel vagó, acostant-se a un home assegut. Aquest la va voler espantar amb un diari que duia a la mà. L’au va fer, d’entrada, un petit pas enrere, però immediatament en va fer dos o tres cap endavant, mentre obria i movia les ales i cridava amb la seva veu ronca característica. L’home es va aixecar i va anar cap a una porta, com si hagués de baixar. Era per dissimular que s’havia espantat perquè, m’hi vaig fixar, no va sortir fins a quatre estacions més endavant.
De cop, hi va haver un esglai de por general. Mentre la gavina anava caminant amunt i avall, tothom devia pensar, bé, si em dona un cop de bec al peu o a la cama, pot ser dolorós però no afectarà cap òrgan vital. Però en un moment donat, agafant a tothom per sorpresa, va començar a volar, a mitjana alçada, fregant les cares de la gent. L’animal es va espantar també per la cridòria, i va tornar a aterrar. Vaig pensar que no ho tornaria a fer.
Vaig baixar a la meva estació amb recança, de bon grat hauria seguit en el vagó, a veure què més passava. El viatge se m’havia fet curtíssim.