ROBAR

Merope

Era molt maco. Un noi ben fet, amb cabells grisos - ja en tenia més de quaranta. Els duia curts, molt curts. Era el germà d'un antic company d'escola. Sabia com es deia, també. I tenia fotos seves que baixava d'internet i una foto de fons al mòbil. Només hi era ell, a la fotografia. Duu uns slips blancs, ajustats, i un jersei amb mànigues però també ajustat. A mi, allò que passés dels quaranta, em semblava prou bo. Vull dir. M'agradava que ja no fos un nen de vint anys, perquè a la mirada tenia l'experiència i la vida d'algú una mica gran.


M'encantava aquella fotografia. Semblava un model. En blanc i negre, i amb la boca gairebé somrient. Satisfet. Jo també estava satisfeta, darrerament, amb la meva vida. No tant amb el fet d'estar sola, però sempre n'he estat. I a mi no se m'oblidava que aquell noi, el meu noi, tenia un company, un nòvio, una parella. Aquella mirada que ell feia a la fotografia, no era per a mi. No era meva. Mirada satisfeta, de desitjos acomplerts. Era dirigida a aquell altre home.


Vaig pensar que el robaria. Sempre ho faig, m'enduc el què m'agrada, sense importar-me gaire de qui sigui. Jo només volia algunes estones, ja saps. Robar-les-hi. Enganyar-lo. Fer de forma que m'estimés, o passés una estona amb mi.


No sabia com m'ho faria.


I, de cop i volta,  vaig trobar-me'l. Al poble. Hi havia el toc de queda - que deia jo - no podíem sortir de casa per por del coronavirus. Però ell sortí i estava esperant a la porta de la botiga. Déu meu. Em costà molt contenir-me. Volia abraçar-lo, jugar amb els seus cabells, robar-li allò que més estima.


El seu company era al pis, amb ell. Hi vaig arribar, apressada per tenir-lo. Ell besà el company, i li demanà que es despullés. Jo vaig despullar-me. Ell li agafà el sexe, al seu company, mentre jo maniobrava per sota i li deslligava els pantalons i li baixava els calçotets. M'estimava. O això semblalva. Es movia rítmicament i jo pregava per a què s'acomplís allò que va profetitzar la meva iaia de mi, tindràs bessons.


Però ja tinc 47 anys, àvia. Com vols que sigui mare en aquesta edat?.


Jo ho volia. Ho volia "a tope". I em vaig quedar prenyada. Quina alegria!. No vaig treure la foto d'ell del mòbil, i únicament quan van néixer en Daniel i la Cristina la vaig canviar.


Ah sí. Hauria de parlar del metro o del tren o l'autobus. Jo no viatjo gaire, no em cal treballar - ja estic jubilada.


Però el dia que ho vàrem fer vaig entrar a la parada del metro. La gent semblava més simpàtica i jo vaig pensar que ho eren, més simpàtics.


Avui dia, soc mare i estic enamorada. Però he tingut una mica de la mel de l'amor, una mica ha estat meva. Un noi alt, ben plantat, amb cabells grisos. No m'importa que ja no el tingui. Sempre he pensat - des de joveneta - que jo estic feta per a manllevar coses. No per tenir-les per la via adequada, o assenyada. I crec que és cert. Li vaig robar els meus fills, l'estimo amb bogeria, però no li ho diré mai.


I pregaré al cel que el mantingui tan maco i amb bona salut com fins ara.

T'ha agradat? Pots compartir-lo!