Pròxima estació
Com cada matí, em trobava al metro camí de la feina.
Però no era un matí normal. Eren les 6:45h i regnava el silenci a tot el vagó.
- Bon dia- em van dir.
El meu cap va tornar d'aquell lloc llunyà i abstracte al qual últimament viatjava tant.
- Bon dia- vaig contestar.
Allà estava, a un metre i mig de distància, la noia amb la qual em veia últimament cada matí quan anava a la feina. Tenia un somriure molt maco, o així és com m'imaginava jo qui hi havia a sota d'aquella mascareta.
Normalment no parlava mai amb ningú, tothom sempre anava massa a la seva, absort en un llibre o en una pantalla, i difícilment aixecaven el cap. Però les coses havien canviat. Ara cada matí tenia petites converses amb superheroïnes i superherois sense capa.
- Què és el primer que faràs quan tot això s'acabi?- em va preguntar
- Doncs...
Per un moment vaig aturar-me a pensar. El que voldria fer, em deia el meu cervell, és deixar de ser infermera. Allunyar-me del patiment, del dolor, del sobreesforç que, com tants i tantes companyes (des de la neteja, tècnics, auxiliars i metges), estem fent aquests dies. Allunyar-me de la por que m'envaeix quan penso que puc ser un perill per a la meva família, de l'ofec que em comporta pensar que quan surto de la feina, no voldria tornar a casa per si estic contaminada. De la ràbia, també, perquè sé que es podria haver gestionat d'una altra manera, que des del 2010 estem sortint al carrer per denunciar la manca de personal i mitjans. Perquè sentir que tens el pes del món sobre la teva esquena, ofega.
Però el meu cor sabia que no faria res d'això. Que ser infermera era molt més que la meva professió, també era la meva vocació. Que volia continuar ajudant, curant, cuidant i acompanyant els meus pacients, perquè me'ls feia meus, i patia i m'alegrava amb cada canvi i resultat. Així que li vaig dir:
- Doncs ... abraçar els meus pares- vaig acabar responent.
I abans de poder preguntar-li a ella, de fons, es va sentir: "Pròxima estació: Sant Pau/ Dos de Maig".
Aleshores, intentant contenir les llàgrimes que començaven a brollar dels meus ulls, em vaig acomiadar i, respirant ben profund, vaig enfilar cap a un altre dia de feina.