Allà a l'infinit, hi passaven trens
Des de la finestra de casa veig camps. Hi ha més hectàrees de sembrat que de vinya, i ara, que és primavera, la seva verdor enlluerna. De tant en tant hi ha una mata de colza que broda unes precioses clapes grogues. No puc deixar de badar, però em deixondeix la veu de la vella Antonieta. Saps, Èlia? Fa molts i molts anys, allà on hi ha aquells sembrats —i assenyala tossudament amb el dit en direcció a l'infinit—, hi passaven trens. Afirma amb contundència que les vies eren àmplies i s'anaven estrenyent quan es perdien a l'horitzó. Assegura que les locomotores eren velles i que li semblaven uns padrins asmàtics traient fum —perquè ella era una nina i ho recorda així. Que els trens, certifica, passaven a l'hora en punt i que un revisor, amb uniforme i gorra, transitava pels passadissos per picar, un a un, els bitllets que demanava als viatgers. Que en arribar a l'estació, tots plegats —homes i dones—, baixaven carregats de cistells plens de menjar i de maletes fetes amb fusta i folrades de roba de cotó, gruixuda i ratllada. I que això ella no ho havia vist mai, però que s'ho imaginava. I que hi havia gent a qui esperaven parents i amics i que a d'altres, potser no els esperava ningú. I novament reprèn el fil per explicar-me que hi va haver un dia que els trens van deixar de circular i que els veïns també van deixar passar el temps per emportar-se els raïls i les travesses de les vies; que hi havia moltes cases a refer quan hi havia tempestes...
I jo, que no paro d’escoltar-la, fito l’infinit cercant les vies; just allà on més verdeja el sembrat. I penso que potser sí que és certa aquesta història que va teixint la dona en aquestes llargues i interminables hores de confinament. O potser no, però qui gosaria portar-li la contrària a una vella pagesa sàvia.