Es complirà el teu desig
Surto de casa cap a la feina, il·lusionat, pensant que la tornaré a veure. Fa una setmana vàrem xocar a la porta del vagó del metro, jo sortint i ella entrant, i la vaig ajudar a recollir els llibres que li van caure. Des de llavors, quan arribo a la meva parada és allí, a l’andana, esperant-me per poder parlar uns minuts, asseguts al banc mentre van passant un o dos trens, fins que ens acomiadem, no sigui que ella arribi tard l’escola. Aprofitant que és mestra de català, ahir em vaig encoratjar per demanar-li el correu electrònic i li vaig passar un relat que em van publicar en una revista de narrativa. El mòbil encara no m’he atrevit a demanar-l'hi.
Mentre camino cap a la boca del metro, torno a mirar impacient el correu al mòbil, a veure si ja tinc resposta. Un 1 a la safata d’entrada del correu personal! Noto com el cor se m’accelera mentre obro la bústia i trobo un “no llegit” de la Marina, que m’afanyo a obrir. Li ha encantat el relat i em pregunta si en tinc més. M’adjunta també l’enllaç a un concurs de relats curts de TMB que acaba de sortir. Després de llegir les bases, començo a imaginar possibles idees fins que en trobo una de bona: "I si tingués unes ulleres amb què es pogués veure amb puntets vermells com es propaga el coronavirus?" Però, com trobo una excusa versemblant que expliqui que un invent així es provi al metro o al bus?
Just a l’entrada del metro hi ha una dona sense sostre asseguda al terra, amb un cartell que diu: "Després del donatiu, es complirà el teu desig". Somric. Llenço un euro a la llauna i seguint-li el joc li pregunto quan es complirà, i em contesta que ara, durant el meu trajecte en metro. Tanco els ulls, un moment, mentre m’imagino que avui ens donarem per fi els mòbils. Si no fos tant tímid! Potser la ximpleria del desig és l’empenta que necessito per demanar-li-ho.
Com sempre en hora punta, el vagó va ple de gom a gom. Ja poden dir que s’han d’evitar aglomeracions de persones, ja, si al metro anem tots com sardines en llauna. Com puc, em trec el mòbil de la butxaca i em torno a posar les ulleres de llegir per mirar un altre cop el correu de la Marina. Ostres! Al final del missatge veig que em posa el seu mòbil, no ho havia vist abans. Penso en la dona sense sostre, però no, el número ja era al correu. Per un moment...
En una pantalla del vagó es veu el Conseller d’Educació anunciant que demà es tancaran les escoles. Li ho comentaré a la Marina. Una dona tus al meu costat i veig una mena de núvol rosat en l’aire, que a poc a poc va caient dipositant petits punts vermells per tot arreu. Aixeco la vista i veig mig vagó envoltat de núvols rosats i moltíssimes persones amb puntets vermell a la roba, les mans, la cara... De sobte comprenc, em trec les ulleres i no veig res de tot això, i en tornar-me-les a posar ho veig tot rosat de nou. Veig alarmat que en respirar també deixo anar l’aire rosat, com quan a l’hivern veus el teu alè amb el fred. Estic contagiat!
Arribo a la meva parada i la veig allí, asseguda. A la seva andana gairebé no hi ha gent i no es veuen puntets vermells a terra. Em veu i em somriu, sense moure’s, esperant que surti, però em quedo al vagó, indecís, fins que es tanquen les portes. Ella em mira interrogativament, mentre el tren inicia la marxa. Què deu pensar? Li trucaré, però, què li dic? Mentre marco el número al mòbil la meva imaginació comença a cercar com explicar-li-ho sense que pensi que estic boig: que no ens podem veure, que no vagi a l’escola, que torni a casa ràpid... que m’agrada moltíssim.