La noia del metro
Són les 6:30, sona l'alarma del mòbil. M'aixeco per mirar el telèfon i veig en gran el botó de "posponer" i en petitó a sota el de "detener". Sembla que m'estigui cridant que dormi una estona més.
Miro els missatges, vaig cap a la dutxa amb la cara enganxada a la pantalla. Em dutxo, em miro al mirall i em rento les dents, mentre contesto més missatges. Vaig a esmorzar, i mentre preparo el cafè miro a l'Instagram la vida de la resta de persones que segueixo. Veig que avui m'ha quedat un cafè molt fotogènic i li faig una foto, la penjo. Prenc el cafè mentre miro com reacciona la gent al meu esmorzar i quantes persones hauran vist la foto. Agafo la bossa i surto de casa. Em fico els auriculars i baixo cap al metro, miro de nou el telèfon per saber l'hora. Vaig bé de temps.
Pujo al metro i veig que hi ha un seient lliure, m'assec i torno a mirar el telèfon, no tinc cap missatge nou però reviso els que ja he enviat, com si fos l'única cosa que puc fer.
Miro al meu voltant, tots tenen cares tristes i tots miren el seu telèfon, com estava fent jo uns segons abans. Però hi ha una noia que somriu, l'observo una estona per entendre per què ella és l'única que somriu en aquest vagó. No té mòbil a les mans, i tampoc porta auriculars de cap mena. No deixa de mirar per la finestra. Miro per entendre què és allò que la fa somriure i me n'adono. Una llum rosada surt per darrere dels edificis i surten raigs de sol entre cadascun d'ells, la imatge és preciosa. El vagó s'inunda de llum rosa. Mai m'hi havia fixat, i pujo cada matí a la mateixa hora.
Torno la mirada cap a ella i llavors em torna el somriure.
Gràcies, noia del tren, per fer que miri cap amunt.