Una lectura fantàstica a la L4

SITO

Aquella terra era diferent, molt diferent. Tot  era ple d'arbres, matolls, plantes grans i altres molt petites. Un lloc inquietant però alhora fantàstic, humit però agradable als ulls. Hi havia molta llum allà on miraves, però si volies veure el cel era impossible, ple de tot tipus d' enormes branques que s'enllacaven entre elles i amb els arbres del costat. De sobte, per davant va aparèixer, com del no-res, una enorme pedra que ocupava tot el que podies veure al teu voltant. Tant era cap on anar, però no era bona idea aturar-se, ja que no només es començaven a moure violentament tot tipus de fulles, sinó que la sensació de fred era cada cop més intensa.


 Un petit ésser  va seure sobre la pedra i va quedar-se observant-ho tot fins que va veure algú que no havia vist mai a la vida. Llavors va fer un somriure que li omplia tota la cara, i va preguntar:


-I tu, qui ets?


-Doncs  bé,  jo soc l'Emma i penso que m'he perdut, al principi n'estava segura però ara crec que no- digué, amb un to entre de por i desconfiança.


-El meu nom és Ardo i ell és Rocus-assenyalant la pedra. Emma era molt confiada, però allò de la pedra va pensar que era cosa de broma.


-Escolta, Ardo, entenc que tu vius aprop, per aquestes terres, però posar nom a una pedra... I en aquell precís momen.t abans que el follet pogués dir res,  la pedra es va començar a moure.. A poc a poc li van aparèixer uns grans peus, i a continuació, un cos, i després braços  i fins i tot un petit cap.


 La noia en veure allò va quedar-se bocabadada. No sabia què fer, cap on anar, el cap li bullia, el cor li sortia  per la boca.


-Respira, Emma, no tinguis por, és amic meu-va dir el follet,  ràpid però sense voler espantar-la. I ella, a poc a poc, sense saber com, va anar tranquil·litzant-se, però finalment va caure a terra.


 Mentre la noia obria els ulls molt lentament, creia veure que estava envoltada per coses, ombres de tot tipus de colors. Davant  seu tot eran figures verdes i grogues, amb una mena d’ales petites, cap a la dreta amarronade,s amb llargs dits i roba multicolor, i a l’esquerra una gran masa grisosa, amb dos petits ulls que la miraven fixament.


 -Qui sou vosaltres i on soc?-va preguntar Emma, mig adormida encara


-Encara sort,  veig que ja et trobes millor, estic content per tu-va exclamar el follet,  sincerament-. No et preocupis per res, et trobes  a casa nostra i et cuidarem  com un més.


-Us agraeixo molt la vostra benvinguda, però on som?-replicà, amb bones formes però amb curiositat


 Taware, com a bon anfitriona que era, es va obrir pas  entre la multtitud  fins arribar al costat de l’Emma.


-Benvinguda a casa nostra,  com bé t’ha dit Ardo, i  jo ho afirmo com la cap que soc d’aquesta comunitat.


 L’Emma estava meravellada, malgrat que no sabia on era. Tenia la sensació interior d’estar a casa seva. Recollida en un món que desconeixia, però que era com si l’hagués conegut tota la seva vida dins seu. Tothom se la mirava amb ulls escèptics, però podien veure la tendresa que desprenia  el seu esperit de nena alegre i desenfadada. Si volgués quedar-se, tots estarien molts contents amb ella.      


Escolta, noi, hem arribat al final d'aquesta estació i has de baixar.


Vaig aixecar la mirada del llibre, una mica estabornit, i a continuació, lentament, em vaig trobar el rètol de la estació de La Pau.


            

T'ha agradat? Pots compartir-lo!