La por
Aquell dia, dins del vagó, vaig creuar la mirada amb els ulls més profunds del planeta.
Van ser uns segons. Potser mig minut.
Una eternitat.
Els seus ulls van entrar dins dels meus. Vaig somriure. Calfreds.
Algú va passar per davant,
i ens vam perdre.
El metro es va aturar.
Es van obrir les portes,
Havies baixat.
Vaig escoltar (i sentir) el “pipipipi”.
Mentre caminaves cap a la sortida, anaves a poc a poc.
i la teva mirada em seguia!
¿Que volies que baixés?
Jo també et mirava, i pensava “fes-ho, baixa”.
Però les cames no es movien,
la timidesa prenia força,
i la por.
Maleïda por.