Inèrcia
Passar els llums de trànsit tan ràpid que esdevinguin serpentines és una manera de respirar tan digna com qualsevol altra. Una manera de viure en l’alenada d’aire de ciutat. Altres maneres comprenen des de la consumició de cafès bullents entre núvols de CO2 fins a la contemplació impertèrrita de gent movent-se per inèrcia.
El metro és un microcosmos cabdal de l’urbs. No hi ha manera de perseguir amors incerts sense localitzar la parada pertinent. Penso que la incertesa ens agrada més del que volem creure. O com a mínim és molt atractiva. Com una rosella. O com un forat negre. En podeu treure les vostres pròpies conclusions. Jo crec que un amor que hi cap en la paraula “amor” és més aviat un bitllet perdut entre vies fredes de ferro. Però la qüestió és que, si et trobes un bitllet, l’agafes, i després l’examines. Potser t’atrapa molt ràpid, potser té massa viatges com per sentir-te bé guardant-te’l.
Les possibilitats són eternes i els colors també. Mar, muntanya, Besòs, Llobregat; on anar quan no saps ni on ets? Qui va dir que fos fàcil trobar un match entre tants acords de guitarra acústica i sintetitzador? Però de sobte un dia estàs assegut en un vagó de la L1, tornant a casa en direcció Hospital de Bellvitge, i al següent despertes i et sembla que la teva llar es troba a 25 minuts de camí, si comptes el transbord a la L3. No cal fer gaire preguntes, la història és melancòlica i s’escriu per si mateixa. Els crepuscles de llums foscos del suburbà es metamorfosen, depenent de si tens els ulls verds o vermells. I la gent somriu als seus telèfons, i m’hi incloc, i friso per ser tan rellevant per a alguna de les persones que s’agafen a les barres amb una mà i amb l’altra fan lliscar la seva pantalla com el tuit que acaben de llegir o la imatge que acaben d’"experienciar" durant mig segon.
La solitud sempre ve de cop i sense avisar. Com gairebé tot, com gairebé tothom. I la vivència és ambivalent. Ja no has d’esperar que algú aparegui a les escales mecàniques com per generació espontània, i ja no has de patir per si el cor està emboirant-te el cervell. Però el misteri és tan bonic, tan estètic. No em fa por plorar en públic però ja no ho faré mai més per una raó groga. La meva poesia resta amb mi, i qui també la tingui pot fer-ne el que vulgui. Mai deixarà de ser meva. El foc la farà eterna, i la indiferència la farà poderosa. Com han fet amb mi.
M’agraden més els botons de llums verds que les manetes platejades. No m’agrada canviar la direcció dels esdeveniments per tal d’obrir una porta. Mai sabré si és l’adequada però si ho intento serà d’una manera orgànica. Cerco connexions directes, sense volts anihiladors. I és molt més difícil aconseguir-ho que desitjar-ho. Però ara parteixo de creences fermes que abans no tenia i que poden marcar una diferència en el meu paradigma de vivències urbanes.
Desplaçaments entre punts blancs envoltats de cèrcols negres. Llums vermells que els omplen. Veus metàl·liques. M’agrada. No em fa por el moviment. Em fan por coses més poderoses i igual d’inevitables. No faré el típic discurs sobre el risc, però penso que hi ha certa mística en el desig encara per complir. I potser la trobo un dia qualsevol, després d’haver creuat dues portes transparents en el moment de la seva retirada.