Quatre parets
Casa meva era el món. Vivia cada dia en un terratrèmol emocional que m’omplia d’energia i m’empenyia a dur un ritme per sobre de les meves possibilitats.
La Jana reflexionava sobre els dies passats amb la mirada perduda en el carrer Aragó. Era el primer dia que sortia de casa després de tres mesos de teletreball, pilates al saló i mots encreuats amb el Balto, el seu gos. La sensació era com a mínim estranya. Avui estava fent la seva ruta dels diumenges: aixecar-se d’hora, preparar un parell d’entrepans i sortir corrents per no perdre l’autobús que la portava fins al Poblenou, on vivia l’Ona, la seva millor amiga.
Si m’haguessin dit que em passaria tres mesos sense veure l’Ona, els hauria engegat.
Pensava en com els primers quinze dies van passar de pressa, i havia tingut temps de fer tota aquella llista de tasques pendents a casa. Després, les quatre parets del seu estudi es van tornar monòtones i trobava molt a faltar els diumenges amb l’Ona. La Jana creuava Arc de Triomf i s’imaginava com seria tornar a viatjar, la llista de llocs a visitar era ja llarguíssima i li havia estat difícil guardar-la a la butxaca.
Estem creuant Marina i ja se sent l’olor de mar. L’estiu deu estar a punt d’arribar.
En baixar del autobús es va dirigir directe cap a casa l’Ona, comprovant que ho tenia tot. Va plantar-se davant la gran porta de ferro i vidre i va trucar. Es va obrir la porta. Segona escala a la dreta, setè pis i primera porta, sense ascensor, que feia massa dies que volia pujar aquelles escales.
- Que bé veure’t, Jana. Passa, passa, ja ho tinc tot preparat- la saludà l’Ona.
- Com pot ser? Si no saps on viatgem avui!
- No, però m’ho imagino.
L’Ona tenia el mateix somriure de sempre i la mateixa jaqueta vermella. Però els seus cabells eren més brillants i els seus moviments una mica més lents. Mentre el món es parava, l’Ona ja havia fet els 97. Els veïns li havien portat un pastís, flors i uns quants llibres en blanc. Ella els havia tornat el favor amb un viatge des del balcó. Un com el que farien ara elles dues.
L’Ona creuava les sales de casa seva i la Jana la seguia. Abans d’arribar a la biblioteca, l’olor de te ja impregnava l’ambient. Les dues cadires estaven en la posició habitual, l’una davant l’altra i entre elles el mapa, la brúixola, la llibreta i el llapis. Al fons la prestatgeria amb els llibres: “Índia en profunditat”, “Els fiords i els seus secrets”, “Cuba: colors que no t’esperes”. Hi eren tots i estaven en aquell ordre que els caracteritzava.
-I bé, on anem avui? - va demanar l’Ona.
-Doncs avui.. - deia la Jana mentre treia la llista de la butxaca -. Avui, Ona, crec que vull començar a Egipte. Ens vam quedar fugint del Caire.
-Perfecte, Jana. Doncs ja saps què toca, el llibre està a la segona lleixa.
La Jana va agafar el llibre “Egipte com mai” i el va obrir. Va comptar les pàgines que quedaven per escriure. Unes 30, amb això en tenien per un parell d’aventures més. Va girar-se cap a l’Ona, que ja estava asseguda a la butaca i tenia el mapa entre les mans.
-Què faria qualsevol fugitiu de la gran ciutat del Caire, Jana? - preguntava l’Ona -. Bé, hauria de passar un parell de dies desapercebut. I on podria anar? Recordo que Ras era tranquil, entre submarinistes i platges qualsevol podria amagar-se…
La Jana va començar a escriure el títol del capítol al llibre: “RAS, el mar que et fa invisible”, i va seure davant l’Ona. El viatge tornava a començar.