El conductor que mai no somreia
Sovint les primeres impressions generen prejudicis. La nostra intuïció de vegades l'encerta, però en d'altres, com aquest cas, construïm idees errònies.
Després d'una jornada laboral intensa, per fi havia arribat l'hora de tornar a casa. Esperava l'autobús a Sarrià per fer el trajecte de sempre. Amb un càlid i lleu somriure, em van saludar les cares que dia rere dia concorrien en aquella parada. Però no tothom tenia aquest costum. La situació era totalment inversa amb el conductor del bus, el veritable protagonista d’aquesta història. Era un home tranquil de cabell canós, moltes arrugues, portava sempre ulleres de sol i el seu tret més representatiu era que no somreia mai.
Feia sis mesos que coincidíem entre setmana i mai l'havia vist interactuar més del necessari. Seria aquell el dia que forcés una petita expressió de felicitat? Efectivament, no. M'havia respost amb un “hola” educat, com sempre, però sense intenció de canviar el seu posat. Diàriament feia noves suposicions: Com seria la seva vida? Quants anys feia que no reia? Devia tenir vint gats a casa seva?
Un divendres va arribar a la parada un home amb diversitat funcional. Anava amb cadira de rodes i m'explicava com era de difícil la mobilitat per les ciutats. Quan l’usual autobús era davant nostre, va iniciar el soroll de la rampa per facilitar l’accés a les persones amb mobilitat reduïda. No obstant això, aquella rampa no es va moure ni un centímetre. “Quin tràngol”, vaig pensar, mentre cercava un seient buit, “haurà d'esperar i provar sort amb el següent”. De sobte, el seriós conductor es va aixecar i va anar veloçment a parlar amb aquell home. No sentia la conversa, però imaginava que almenys s’estaria disculpant i oferint-li altres opcions. Per sorpresa de tots, no va ser exactament així.
El conductor, malgrat la seva edat i el seu cos escanyolit, va treure les forces que no semblava tenir per pujar la cadira. En veure la situació, la resta de viatgers vam oferir la nostra ajuda i entre tots vam aconseguir l'objectiu. El conductor es va disculpar per la insòlita fallada tècnica i inesperadament va dedicar-nos un tímid "gràcies". El viatger en qüestió no semblava enfadat, al contrari, estava agraït i emocionat. Va ser el primer cop que vaig veure interactuar el Paco (ara coneixia el seu nom) amb una altra persona. Van estar parlant tot el trajecte i vaig descobrir que darrere d’aquelles ulleres negres hi havia un individu molt tractable. Portava quasi tota una vida conduint per Barcelona, era un apassionat dels vehicles i explicava que se sentia afortunat de veure com canviava la ciutat durant el pas dels anys. Tot i això, es lamentava de les tecnologies que havien canviat la seva vida quotidiana. Malgrat ser una persona introvertida, li agradava molt escoltar les històries dels viatgers. Tanmateix, eren escassos aquells que ara tan sols el miraven i, si li parlaven, normalment era per queixar-se de qualsevol tema. Aquest era el trist motiu pel qual preferia fer soliloquis interns i no interactuar amb el públic.
Aquell migdia el recorregut em va passar voltant i no era l’única, perquè la resta de passatgers també paraven atenció a aquella conversa. Qui pensaria que aquella petita acció ens uniria d’alguna manera als que compartíem transport públic?
Tot d'una, l’autobús es va aturar sense que ningú hagués premut cap botó. En Paco em va mirar pel retrovisor i amb un somriure em va dir: "bon cap de setmana". Va ser llavors quan em vaig adonar que ja era a la meva parada.