Un nou dia
Sempre, la fotografia ens acompanya sempre. Ens permet immortalitzar aquells moments viscuts i fer-los eterns en el temps. Avui, més que mai, em permet mostrar-te tot allò que sento i se'm menja per dins: sentiments d’enyor i de felicitat.
Quan m’atrapa la solitud m’agrada agafar la càmera i expressar-me a través d’ella. És una manera d’evadir-me i trobar, entre les ombres diverses del balcó, aquella companyia que em costa reconèixer en el meu interior. Línies verticals i horitzontals que s’imprimeixen a les rajoles, tot formant dibuixos abstractes que avui porto amb mi, però demà potser ja no hi seran. M’agradaria poder-los compartir amb tu, però tot és tan complicat que no sé com fer-te arribar aquest missatge. He pensat en agafar quatre coloms i fer-te’ls arribar a casa, he pensat en fer una petita foguera i fer-te senyals de fum... Però en una època cosmopolita com la nostra aquests mitjans han quedat antiquats i obsolets, només els trobem en fantasies d’anys remots.
Encara conservo aquell gerani que em vas regalar, símbol de l’eternitat que ens vam jurar però que més tard el destí va decidir esborrar. Les seves fulles encara les observo, de tant en tant n’apareixen de noves, tot indicant que, potser, no tot és tan fosc com ens imaginem. Les formes arrodonides, el color verd i les fugisseres flors vermelles em fan recordar tot allò viscut durant aquells anys d’infantesa, quan decidíem agafar la bicicleta i perdre’ns pels camins de l’amor.
“La bicicleta groga que em vas regalar,
símbol d’una unió forjada durant l’estiu,
els teus rajos de sol m’acaronaven,
quan m’animaves a creure i fer-me sentir viu”.
Mentiria si digués que no et trobo a faltar, però he decidit tornar a fer camí i deixar-me portar. Els darrers mesos un filtre blanc i negre s’estenia per tot arreu, els colors del meu voltant havien desaparegut tot indicant que havia de tornar a creure en mi. A poc a poc, les diverses tonalitats he anat trobant; el cel cada dia era més blau, els núvols més blancs i les mans tornaven a lluir el color de la meva pell. L’entorn abandonava la tristor d’un tancament intern, on quasi no podia aconseguir fer res. Un dia vaig ser valenta i vaig decidir sortir altre cop al carrer, on la brisa d’un nou dia em va fer despertar d’aquell somni intens.
Entre tasses de cafè i terrossos de sucre morè avui et puc dir que, per fi, et puc enviar una fotografia del que soc i demà seguiré sent. El filtre blanc i negre encara hi és, però des d’una perspectiva diferent. Avui les connotacions positives dominen el meu ser, em vull treure la mascareta i tornar a ser jo mateixa. Aquest confinament intern que he viscut m’ha permès adonar-me de tot allò que vull fer a partir d’ara mateix. Seràs un record que m’haurà permès créixer i valorar-me tal com soc. Fem-nos forts com el gerani i nodrim-nos d’aquells que hi són. Et dono les gràcies avui que comença un dia nou.