Fer cabòries...
Ara mateix, des de casa meva, em sento inquieta, intento treballar a distància i tot és una merda. No puc concentrar-me i m'adono, de cop i volta, que el meu pensament està a l’estació del Poblenou.
I mira que sempre dic que quan tinc temps prefereixo viatjar en bus, per això de veure per les finestres, però la realitat és que per a una persona com jo, de poble, això del metro sempre ha sigut com un món paral·lel i interessant.
Quin millor lloc hi ha per observar la humanitat en tota la seva extensió? Ara mateix voldria baixar, sense mascareta, és clar, i caminar cap a la parada del metro, mirant cares conegudes pel meu barri, saludant aquí i allà, recordant que he de passar per la perruqueria i que he d’anar a xerrar una estona amb les senyores de la xarcuteria...
Ai, quins plaers quotidians, ara tan llunyans... i pensant, pensant, arribo al metro, i somnio que puc baixar com sempre, i anar a la màquina i comprar un abonament, entrar-hi i baixar per les escales, observant tot el que passa, la gent que espera, que mira el mòbil, que balla, que discuteix, que sembla trista, o llunyana... reconec algunes cares i arriba el metro...
Pujo... i sec, i començo a buscar a algú que m’expliqui la seva història en la seva mirada, en la seva postura, miro i faig històries, d’on venen, a on van, què els fa patir, si potser podríem xerrar una mica.
Em sento feliç quan veig algunes persones llegint, com tota la vida, en un llibre de paper, completament concentrades en aquelles històries que els porten lluny d’aquí...i penso que m’he deixat la pròpia història a casa... el meu llibre, però observar les persones al metro, ai, com m’agrada.
Aquestes coses normals, com les diem ara, tot això que podíem fer...pujar i baixar tocant, trepitjant, sense por, tocar-nos, anar plegats...i pujar i baixar, veure’ns les cares, olorar-nos, fer somriures i cares de pomes agres. I no tornar a on estàvem, recuperar allò de llegir llibres en paper i de dir-nos bon dia, i d’anar al metro, caminant i agraint la vida...i fent cabòries.