MONTJUÏC
El dia que vàrem agafar el funicular per pujar a la muntanya no sabíem quanta estona ens hi estaríem. Després, en el telefèric, el sol s’estavellava damunt la cabina i fèiem visera amb les mans per poder veure el Castell sense enlluernar-nos. Somréiem i les teves dents refulgien com perles d’argent, deixant anar espurnes de foc en cada reflex de l’astre rei. Els meus ulls verdejaven en els vidres fumats de les ulleres que duies aquell dia. A punt d’arribar, el cruiximent de la roda feia una mica de basarda que se sumava a l’emoció del viatge. El Castell resplendia, envoltat d’aquella mena de boirina que ho entela tot en els primers matins de la primavera. Malgrat l’airet, els turistes anaven en calça curta i les noies amb tops de tirants, amb uns escots de vertigen i massa agosarats per l’època de l’any. Aprofitant la confusió ens esmunyírem per una porta que vàrem trobar entreoberta i, allà dintre, deixarem fluir les nostres passions de nuvis primerencs. Ens hi estiguérem una estoneta i decidírem sortir abans que ningú no ens descobrís. La multa podia ser important i aleshores encara no manegàvem diners, nosaltres.
En sortir ens sorprengué una pluja espessa i contínua que s’afegia a la foscor d’un cel pesant i claustrofòbic. No podia ser. Si no hi havia cap núvol en entrar al Castell i no havia passat més d’una hora! En una taula on hi havia fullets per als visitants vàrem trobar uns plàstics prou grans per poder-nos cobrir i sortir a buscar el telefèric, però la nostra sorpresa va ser enorme en veure que la caseta havia desaparegut. Només hi havia muntanya arreu i uns estrets caminois que duien a unes grans esplanades als nostres peus. Tot eren camins entre camps de cultiu i de poncelles. Els cavalls pastaven en prats immensos i, al fons, el Tibidabo presidia aquella planície inacabable. No hi havia res, tampoc, allà dalt. Des de la distància no érem capaços de distingir les atraccions, ni l’església ni la torre que n’eren la referència. Continuàrem baixant sota la pluja, mirant de protegir-nos del vent com bonament podíem. En arribar allà on hi havia d'haver la plaça d’Espanya, esgotats de tanta aigua i de tant caminar, trobàrem sopluig dessota un pi prou gran per a encabir-nos-hi. Llamps i trons eixordaven les nostres veus i gairebé no ens sentíem l’un a l’altre sense cridar. No vèiem ningú i no semblava que ningú ens trobés a faltar.
El bastó de la dona em colpeja les cames. “Noi! Aquest lloc està reservat per a les persones grans!”. M’aixeco de cop i veig la Marta asseguda al seient del davant, adormida i amb aquell somriure que sap fer quan somnia feliç. Ella diu que ho fa quan somnia en mi, tant de bo! La desperto i em mira, bocabadada. “On som?”, diu, com si se sorprengués. “Al metro, no te’n recordes? Si més no, això em penso. Però tu… recordes que hem baixat a peu sota la pluja coberts amb uns plàstics que hem trobat al Castell, i que no hi havia res més que camps per tot arreu? Ens hem adormit sota un pi, recordes?” “Què carai dius, ara? Hem baixat com sempre, com tots els anys quan pugem al Castell en el nostre aniversari. Després, com sempre, ens hem adormit al metro, això cansa!”. Poso la mà a la butxaca i en trec el paquet de mocadors de paper per a eixugar-me la suor freda que em regalima pel rostre. Enganxat al plàstic del paquet hi ha un fullet del telefèric:“Et pugem a Montjuïc. Gaudeix d’un viatge en el temps que mai no oblidaràs. Preus reduïts per a grups i gent gran.” No pot ser, penso…