T- Sola
Realment, desitgem allò que no tenim. Sola, asseguda en un d'aquells seients de l'autobús que tantes vegades havia desitjat, em vaig adonar que només érem el conductor i jo. Una sensació nova em va estrènyer. Aquell dia no era diferent dels altres, havia agafat la mateixa línia de sempre, a la mateixa hora de sempre i a la mateixa parada de sempre. L'única diferència fora la companyia. Tantes vegades havia desitjat aquella soledat i ara que la tenia, només podia pensar en les converses que inunden l'autobús, els nens que van a l'escola i els avis i àvies que van al metge o el jove. Gent i més gent que quan no hi és, deixa el buit de la seva escalfor. Tantes vegades havia anhelat aquella sensació i ara que la tenia al costat, no m'agradava. Estar sola en un lloc en què sempre havia estat acompanyada, em feia sentir com un veler enmig de l'oceà. Aquelles set parades mai havien estat tan llargues. Habitualment, espero que la senyora de cabell curt amb ulleres demani la parada, però ara aquella dona no hi era. Un cop passada l'avinguda, vaig prémer el botó i en arribar vaig acomiadar-me del meu únic company de viatge, que amablement va deixar entreveure un somriure contestant: Bon dia!