L'home de ma vida
La imagino deixant-se el pis ben arreglat. Tot. Els terres, ben nets – brillants – i el lavabo repassat. La cuina, neta com una patena, i tot recollit. Ja vestida per a sortir – un vestit-jaqueta que guardava per quan es casés – de color salmó, pantis i sabates de taló mitjà. Es penjaria la bossa, i, claus en mà, aniria a la porta. Tal volta s'acomiadaria del gosset, que és el seu company més fidel. Se l'estima molt, tant com hauria estimat aquest pobre home que avui va a veure. Tancaria la porta, amb delicadesa. No vol que els veïns s'assabentin que surt. Una porta blindada, perquè s'ha de viure segura. Baixaria les escales, sense fer gaire soroll. I sortiria, bossa penjada al braç, guardant les claus. Ja al carrer, aniria a agafar l'autobús. A Barcelona. Sí. Passaria una estona – tres quarts d'hora – per arribar, però arribaria. Cansada, fastiguejada dels bots que faria al seu seient, però contenta. Sabia què faria. I duia la cara ben alta, la dignitat intacta. No havia fet res de dolent. Mai. No era capaç de manllevar ni una agulla a un comerç, ni de tocar un sol pèl d'una persona. Déu la guardés. I, senyant-se, s'asseuria al seient del bus. No, no havia fet cap mal. Però no per falta de ganes. I obrirà la bossa i remenarà dintre. Per passar l'estona. Somriurà. És que ell era tan maco... amb aquell riure cantarí, i la salutació, sempre agradable, quan la veia. Amb aquell do de gents que tenia el pobre Josep. No gaire al davant, que el conductor posa la ràdio alta i no vol sentir anuncis. Més aviat al mig. Es deixaria portar. Al cap de més de mitja hora arribaria. Transbord al metro, línia verda, per arribar a Vall d'Hebron. Una gran quantitat de parades, però ho havia de fer. Ho volia fer. I, així, dignament, sortiria del metro, la bossa ben penjada a l'espatlla. I entraria al tanatori. I arribaria a aquella sala en què tenien exposat aquell home. Un conegut, amic o com se'n volgués dir. L'home que més es va estimar, en vida. Amb qui mai no hi hagué res, però no perquè ella no volgués. Ell era casat, i pare de tres fills, quan a ella li agradava tant. Era obvi que li agradava, fins i tot la dona d'aquest home se'n va adonar, que li anava al darrera.
Doncs, allà, davant d'aquell home, recordaria aquells temps. Temps de felicitat, de quan eren joves. Ella, trenta-cinc o quaranta anys, ell també per la quarentena. Quan el veia, el saludava. Ell era cortès, atent però sense passar-se. Ella va anar al seu pis, a Via Augusta, un cop. Fins es va fer una fotografia amb una de les seves filles, la gran. Vestida de comunió. Encara – li sembla – que guarda el recordatori. I ell s'havia mort. Ella va sentir que havia d'anar a retre-li el darrer homenatge. I l'hi va fer. Quan va haver acabat, anà, plena de vitalitat, cap on era el llibre de condolències i hi signà – o potser apuntà alguna cosa més – mentre pensava que, després, aquell llibre el rebria la seva família. Amb moltes dedicatòries, i mots de comiat. Entre aquells, el seu. Adeu, fins sempre, Josep. I la signatura. Millor dit, només la signatura.
Va anar veure'l un cop més. Aquella no era la seva expressió. Una expressió de felicitat idiota. No anava amb ell. Però callà, i el recordà viu, com ja sempre el recordaria.
I, viu, se'l va endur d'aquella sala, al tanatori de l'hospital de la Vall d'Hebron.