Balcó amb cortines obertes
Tinc ganes d'escriure quan sento, com em sento, compartir, connectar amb allò que m'omple quan sento coses boniques, però també quan les meves hores es cobreixen de negatiu.
M'agradaria escoltar allò que diu l'home que demana al vagó del metro sense les interferències que crea la música que surt dels meus auriculars i no em deixa poder/voler escoltar-lo.
Mentrestant, a poc a poc vaig comprenent més sobre la tristesa, eterna companya de feines interminables, de nits en vetlla i amors curts. Amiga de la rutina, amant de la incertesa. Gràcies, per conèixer-me millor que cap altra emoció, per saber quan he de sentir por, per donar-li sentit a tot, per provocar el canvi. La teva reflexió és més forta que cent dies sense sentir res. Per tocar l'ànima amb la teva veu més profunda, sense tu, no veig cantonades cap a on girar, sense tu, mai no hauria estat capaç d'aprendre; que puc mirar-te des del balcó amb les cortines obertes perquè passi la llum del dia, sabent que el paisatge serà igual de maco quan es faci fosc.
Gràcies per donar-me les eines i la inspiració per a escriure't i posar-te fi quan s'acaba el full.