Soc el conductor, no un heroi
Bon dia! em responia. Endevinava un lleu somriure darrera el seu salut, i un gest alçant la barbeta, coberta per una màscara blanca, m’ho confirmava. Tenia poc cabell, però ben negre. Semblava molt seriós, però en aquells moments presents, no era d’estranyar. Tot això, amb molt de mèrit, jo ho descobria a través d’una cortina de plàstic precintada amb cintes grogues, però ho agraïa. No renunciava al contacte social humà per moltes barreres que hi hagués.
El D40. Número misteriós, que m’imagino que si fos una clau secreta d’una caixa de cabdals, potser amagaria un gran tresor. En entrar pel mig, tot i que semblava que el bus escurcés, com que era dels llargs, un Bus-cuc, segons el meu net, encara es prolongava més, amb la imatge a dreta i esquerra de només nou o deu persones. Assegudes de manera saltejada. Totes mirant cap a mi sense veure'm. Rostres coberts per màscares de diferents colors i formes però amb mirades buides. Figures tristes o potser ni això, quasi diria que inexpressives. No parlaven, ni tan sols pel mòbil. Tot i que no era un hora matinera - filàvem el migdia -, aquella poca afluència de gent i l’aire fred ,de càmera càrnica, li donava un aspecte misteriós. Però tots en sabien els motius. Aquells passejants en bus, segurament havien hagut d’agafar-lo per motius diversos. Jo mateix, anava al metge amb cita i no podia arribar tard. També era el primer dia que posava els peus al carrer. Quina sensació més estranya, baixar el carrer i creuar-lo per anar a la parada del bus. Que potser havia estat dormint un llarg son, com el de la Bella dorment? No ho crec, més aviat creuria haver estat somiant en Les 50 ombres de Grey.
Seguia pensant en aquell heroi-conductor o potser conductor-heroi, tant era l’ordre! L’admiració era la mateixa! I m’hauria agradat apropar-m'hi i fer-li un munt de preguntes. Havia estat des del dia 13 de març portant la nau amb els supervivents amunt i avall, sense dir ni piu? Ho havia decidit l'empresa o ell mateix, per convenciment propi? Havia tingut por en algun moment? En tenia ara? Se sentia un pudent, separat per aquella mampara de plàstic que feia que molta gent ni tan sol li dirigís una mirada? Potser es pensaven, fins i tot, que era un bus automàtic sense conductor! Bé, la imaginació era lliure i es podia pensar qualsevol cosa. Mai no superaria la realitat.
I jo seguia rumiant que aquell conductor era un heroi, li agradés o no l’atributiu, enfrontant-se dia a dia contra aquell drac ignominiós i menyspreable anomenat Covidino el maleït.