I si
- Com? Jo?
- En Pau mira al seu voltant i ,efectivament, no hi ha ningú al bus. Que s’ha adormit? Però si acaba de pujar...
- Si si, et sento però... Perdona, ens coneixem?
- Com?
- - Perdona, em sembla que t’estàs confonent. No ens coneixem.
- Espera, espera, qui ets? Què collons és tot això?
- Perplex i entotsolat, l’observa mentre segueix parlant pels descosits. Es fixa en les faccions de la cara, els ulls, la boca.
- Quina?
- Però si ja ho saps! Quan vam caure del gronxador quan érem petits. Aquell dia a…
- Mira el conductor, esperant que vingui al seu rescat.
- Però com pot ser… Estàs sonat? Però...?
- No hi vols entrar. Només ens queden 3 parades. Està clar que no és un dia normal, no calen més explicacions. No tot cal explicar-se a la vida, Pau. O lo tomas o lo dejas, només et dic això. Tal com ho veig tens dues opcions. O escoltes el teu jo futur o segueixes histèricament intentant posar sentit a allò que no en té. Ni cal.
- El Pau, de 40 anys, sospira, incrèdul, al seu jo de fa 20 anys
- No, no, no, no em pots fer cap pregunta
- Ja hi tornem... Jo et puc parlar, i punt.
- Però res. Només et vull dir una cosa, i creu-me, és l’únic que has de saber.
- Ui, si! El sentit dels sentits… Repeteixo, o lo tomas o lo dejas.
Val, val! Digues!
- Que truqui a la mare?!...
- Ja, però.. Si acaben de dir que no podem quedar… I a més, aquest matí m’ha dit que no es trobava massa bé…
Mare?
- T’estimo molt, mare.
- Quedem avui per sopar?
- No. Vinc ara. Porto jo la beguda, mengem qualsevol cosa i després vaig cap a casa. I la setmana que ve... la setmana que ve ja veurem com serà.