L'essència en quarantena
Vaig despertar en un món que semblava de l'inrevés. En comptes de sortir al carrer entràvem a les cases. En comptes de prendre el sol a la platja, espremíem fins l'últim racó de cada balcó o marc de finestra. I en comptes de sentir la llibertat de la natura, ella la sentia tota sola, ocupant tots aquells espais que temps enrere havien estat governats per l'egoisme humà. Potser fins ara no ens havíem parat a pensar en tot l'afecte dels nostres actes, que ara queien com una llosa sobre els nostres remordiments.
I jo em sentia sola però reconfortada. Com quan sents la solitud en pau, com si aquella situació m'hagués anat com anell al dit.
Aturar-me, pensar-me, sentir-me.
La temuda quarantena havia entrat a les nostres vides sense avisar. De la nit al dia, fent-nos adaptar a marxes forçades a una situació més aviat imposada per les lleis de la natura.
I resulta que, en aquest món tergiversat, el meu jo més pur hi encaixava a la perfecció. Com si tota la vida hagués estat esperant un moment com aquell. Calma, silenci, la solitud i jo cara a cara, sense benes als ulls.
Era una prova de foc, em vaig mirar al mirall i hi vaig reconèixer les inseguretats i les pors que vas agafant, fruit de les experiències que ens toquen viure, i que en el fons ens impedeixen ser lliures com ocells salvatges. Vaig mirar profundament als ulls d'aquella noia, intentant traspassar el mur de les seves pupil·les i veure'n l'essència. I hi vaig veure virtuts, força i coratge,però sobretot molt amor. Tant amor tenia guardat que no li cabia dins el pit i volia escapar-se en forma de llàgrimes salades que li regalimaven per les galtes i li irritaven la pell sensible.
Va ser llavors quan m'hi vaig connectar. Amb el meu propi reflex i amb mi mateixa. Mirant aquells ulls tristos em vaig dir que havia sigut egoista de no saber compartir tot aquell amor, de voler-me'l quedar tot a dins i no repartir-lo amb aquelles persones a qui realment estimo. D'haver deixat de dir paraules boniques per la incertesa del rebuig, i d'haver-me allunyat de persones precioses en comptes de cuidar el nostre vincle.
Després de dies en mi, amb mi i dins meu, només puc dir que vaig poder conèixer la noia del reflex, entendre-la i saber perquè se sentia atrapada dins el mirall. Això va fer que ens poguéssim fusionar de nou en una de sola. L'essència i l'ego es van fondre en un càlida abraçada, equilibrant tot el meu ser. Vaig deixar sortir l'amor que tenia engabiat i es va escampar entre totes les plantes del meu pis, que van agafar una brillantor especial.
I juntament amb l'amor també vaig deixar escapar aquelles pors que m'havien convertit en una esclava dels meus propis sentiments, i en una autòmata que reaccionava sempre igual davant les mostres d'amor externes.
És així que vaig aprendre a viure en harmonia amb l'entorn, la natura i les persones que val la pena cuidar i acollir entre els meus braços.
Un raig de sol entrava per una petita escletxa de la persiana i m’il·luminava el rostre, com una actriu enmig d'un escenari durant el seu minut de glòria, però jo no estava actuant, vaig despertar d'aquell somni amb el cos ple d'una energia diferent que em faria, a partir d'aquell moment, replantejar el meu món interior.