La senyora de Mundet.
M’ha tornat a passar. Ja m’ho diu la meva companya, que vaig a dormir massa tard. No descanso i després estic tot el dia amb els ulls mig tancats. M’equivoco en pitjar el botó de l’ascensor, m'adono que el semàfor estava verd quan comença a pampalluguejar i se’m passa la parada del metro.
Fa un moment érem a Passeig de Gràcia. N’estic segur, perquè estava assegut al costat d’aquell senyor que es posa massa colònia i he hagut d’aguantar la respiració i arronsar les cames quan s’ha aixecat per baixar. Un dia li he de dir que se’n posa massa. Fa pudor, mareja. Cada matí, quan veig que ell marxa, em preparo perquè jo treballo prop de Diagonal. El cas és que de cop i volta la veu del metro està anunciant que arribem a Lesseps. M’he adormit, m’he passat dues parades.
Baixar, canviar d’andana, esperar el pròxim tren i tornar a Diagonal. Se’m fa una muntanya. Agafo el mòbil i escric:
“Bon dia. Et vaig dir que avui no arribaria puntual?”
Deso el telèfon. No vull veure si respon. Faré tard, no passa res.
M’encanta l’anunci que hi ha a Vallcarca. Quin paisatge més bonic, quin bosc més frondós. No em facis dir si publiciten un país exòtic, un ambientador o calçotets, no en tinc ni dea. Però la fotografia és espectacular.
Tinc molta son. No puc més. Recolzo el cap al vidre. Com n’és d’agradable aquesta vibració. Crec que dormiré fins al final de la línia. Després ja veurem. Tanco els ulls.
–Nen! Ep, desperta’t –algú m’està sacsejant el genoll–. T’has adormit, et passaràs de llarg.
Sorprès i fastiguejat, obro els ulls. Davant meu hi ha una dona, deu tenir l’edat de la meva àvia. Porta una bossa d’esport i desprèn una vitalitat que jo no recordo haver tingut mai.
–Sí. Té raó. Gairebé em passo la parada –intento dissimular–. Gràcies, bon dia.
L’escena m’ha fet passar vergonya i m’acosto a la porta amb tota la dignitat i energia que soc capaç de reunir –que no és gaire– i surto del vagó.
Res de dormir fins a Trinitat Nova, només he arribat a Mundet. Avui tampoc recuperaré les hores de son. Pujo les escales i canvio d’andana. El cartell electrònic diu que m’hauré d’esperar tres minuts. Agafo el mòbil i miro si hi ha missatges.
“Què dius? No me n’havies dit res. Estaré a la gestoria tot el matí. A les 9:30 venen els publicistes i els has de rebre tu. No ho recordes? Si no arribes a temps hem begut oli.”
És veritat, me n’havia oblidat completament. Falten cinc minuts per un quart, encara tinc opcions d’arribar a temps. Pujo al vagó ràpidament. Potser el tren nota les meves presses i s’afanya a arribar a Diagonal. Mentre desfem el camí calculo la ruta més ràpida des de l’estació a la feina. Amb una mica de fortuna evitaré tots els semàfors en vermell.
Al noi que tinc a la dreta li aniria bé un rajolí de la colònia que utilitza el senyor de Passeig de Gràcia. Quina samarreta més extravagant porta la dona que es recolza a la porta, no me la posaria ni que em paguessin. Que bonica és la fotografia de l’anunci de Vallcarca. Lesseps, Fontana i Diagonal, surto rabent.
Arribaré a temps. La ruta planejada ha estat un èxit, no m’he hagut d’aturar a cap semàfor. Falten cinc minuts per dos quarts i ja soc a la porta de la feina. Els publicistes encara no han arribat. És una reunió important, si acaba bé assegurarem la viabilitat de l’empresa durant una bona temporada. I en part serà gràcies a la senyora de Mundet. Hauria de tornar a fer el mateix recorregut i agrair-li. Sí, buscaré la senyora de Mundet i la convidaré a un cafè.