No s'oblida mai

internauta

Diuen que és una de les coses que no s'oblida mai, però jo no n'estic tan segur…


Estic dret al mig del carrer, amb una bicicleta al meu costat, és la nova normalitat, una mà a cada banda del manillar, de bon material, això sí, alumini! Els meus artells estan blancs de tant prémer els punys de goma que fan que les meves mans suades no llisquin amb el fred de l’alumini. Sort que sembla que l'asfalt és resistent, perquè penso que seria capaç d’enfonsar les rodes de tant que les premo.


Per tornar a ser amic de la bicicleta i, per precaució, l’he tret del meu safareig enrajolat, perquè no cal ser molt llest per veure que llisca molt, massa, i m'he fixat que l'asfalt no és tan lliscant i serà més segur fer les primeres rodades per sobre la rugositat de l’asfalt que per unes rajoles ben netes com les del safareig.


Primer haig d'aixecar una cama, la dreta perquè tinc la bicicleta al meu costat dret, posar la bicicleta una mica de costat per facilitar la feina i fer passar la cama cap a l'altre costat. Em quedo eixarrancat amb la bicicleta al mig de les meves cames, sense deixar anar mai el manillar, la fila que faig o, més ben dit, la cara d’espant que faig no la veu ningú, el carrer està desert.


El següent pas és asseure'm sobre aquella cosa triangular que li diuen selló i que s’assembla a un instrument de tortura. Quan m’assec, el sacre em recorda que allò no pot anar bé i m’adono que haig d’estar de puntetes, perquè ja no m’arriben els peus a terra i no vull que aquest artefacte es posi en marxa sense govern.


Ara cal posar els pedals en vertical per poder donar l’impuls definitiu, però no exactament en vertical, el pedal dret ben amunt una mica avançat perquè quan li doni el cop de gràcia per arrencar no vagi cap enrere.


Amb el peu esquerre encara a terra, poso el dret sobre el pedal, així la primera pedalada serà la que m’impulsarà amb força endavant.


Ja només cal prendre una decisió, sense aixecar del tot el peu esquerre del terra, fer força amb el dret i pràcticament amb els ulls tancats ho faig.


Crec que ja no en fan, però jo encara he trobat la meva mercromina a la farmaciola!


 

T'ha agradat? Pots compartir-lo!