L'àngel de la guarda
Eren les 8 del matí i, com sempre, esperava el metro per anar a l'escola. Però alguna cosa no anava bé, l'ambient no era el mateix que el de sempre. Estava totalment sol a l'andana. El meu primer pensament era que anava tard, però el rellotge marcava les 8:02 minuts. El metro ja arribava, i, sense pensar-m'ho més vaig entrar al vagó de sempre.
En entrar, el meu cor va patir un sobresalt en veure la meva àvia esperant-me asseguda al meu davant. Ràpidament m'hi vaig apropar i li vaig preguntar què feia, aquí. Ella, amb serenitat, em va dir que m'assegués, que m'acompanyaria altre cop amb la meva mare. Jo no entenia res, se li n'havia anat el cap? Ens havíem trobat per casualitat?
Ella em va respondre que no li fes més preguntes, que únicament gaudís del viatge. Jo, tot confús, vaig observar els voltant del vagó i em vaig quedar perplex. Estàvem sols. La meva àvia i jo. Ningú més. Seguia sense entendre res, però vaig decidir desistir i aprofitar el viatge amb ella. Feia dies que no la veia, ja que estava a casa, malalta. La veritat és que em vaig alegrar de veure-la.
Vam començar a xerrar sobre els estudis. Ella sempre em deia que havia de fer el que m'agradés, que m'esforcés al màxim per poder arribar a ser el que vull ser. Però sobretot, que m'esforcés per ser bona persona, per ser bon fill. Sempre he admirat la seva forma de ser. Em va dir que tenia ganes de fer un dinar a casa seva amb tota la família. Que faria els seus famosos macarrons a la bolonyesa i la seva mítica carn arrebossada. La veritat és que mai he tastat una carn tan bona com la que fa ella.
La conversa anava avançant alhora que anàvem passant parades i parades. Encara no em creia que cap persona entrés al metro. Però tant me fa, potser és el millor viatge que havia tingut en molt temps. La connexió que tenia amb la meva àvia era única. Em feia riure i m'ajudava en tot el que podia.
Quan estava arribant a la meva parada, vaig preguntar-li on anava en realitat. Ella, somrient, em va dir que el seu viatge seria llarg però que no em preocupés. Jo, encara pensatiu vaig decidir abraçar-la i donar-li les gràcies per aquest meravellós viatge. Mentre em preparava per sortir, em va donar un penjoll. El penjoll era rodó i molt petit.
-Et protegirà durant tot el temps que el portis -em va dir l'àvia.
Me'l vaig posar i tot seguit vaig prémer el botó per sortir a l'andana.
En sortir, em vaig despertar. No entenia res. Era a casa meva, al meu llit. Tot havia estat un somni? Era massa real perquè fos un somni. Vaig sortir al menjador i em vaig trobar el meu pare plorant. Era la meva àvia, s'havia mort. No m'ho podia creure, com podia haver-la deixat sola al metro, vaig pensar...
El meu pare va apropar-me la mà i em va dir:
-Això és per a tu. Ho tenia a la mà.
Era el penjoll que m'havia donat l'àvia en acomiadar-nos al metro. La meva perplexitat va arribar a un punt inimaginable. Ja no distingia què era real del que era tan sols un producte de la meva imaginació.
Però, al final, ho vaig entendre tot. He perdut una àvia, però alhora, he guanyat un àngel de la guarda que em protegirà davant tots els mals que pugui patir a la vida.
Gràcies, àvia. T'estimo.
Dedicat a totes les persones que han perdut un ésser estimat durant aquests mesos.