Alguna cosa està passant

El pintor de la llum

Arraulida en un racó de l’habitació, intueixo algun canvi. Busco indicis al meu voltant, però no els sé trobar. Camino cap al balcó i acosto la cara als vidres. Dies més llargs i clars, però carrers gairebé buits. Escletxes de llum entren per la finestra, i decideixo obrir-la. Floreixen tímidament els ametllers i els ocells canten suaument aliens al patiment del món. Gràcies a la natura que, malgrat tot, continua impertorbable el seu cicle i trenca un silenci que resulta esfereïdor. He après a valorar més intensament aquests detalls que abans, entre el brogit i la pressa del dia a dia, se m’escapaven sense ser-ne conscient. Imagino en la llunyania els camps de blat i les vores dels camins esquitxades de roselles. Jugo mentalment a travessar rierols tot saltant de pedra en pedra mentre m’acompanya la remor de l’aigua; records que ajuden a viure. Kavafis, en el seu viatge a Ítaca, ja ens convidava a gaudir del camí sense pensar en el punt d‘arribada. L’angoixa, però, m’aclapara aquests dies. Lluito perquè guanyi l’esperança, aquell ocell interior que sempre canta i ens dona consol, segons la poetessa Emily Dickinson. Miro cap al cel i de sobte veig que comença a plovisquejar; el temps també està estrany. No hi ha ningú passejant i gaudint d’aquestes sensacions. On és la gent? Patim tots un confinament provocat per un virus desconegut i inhumà. Quin és doncs el canvi que intueixo si tot segueix igual? Renaixerem més forts si resistim aquesta tempesta. Serem també més savis en saber-nos tan fràgils i vulnerables. Tindrem l’oportunitat de començar de zero i de fer les coses millor, Un dia acabarà aquest malson i sabrem del cert que les petites coses eren les grans. Viurem més pendents els uns dels altres sense escatimar gestos i mirades d’afecte. William Shakespeare, gran analista de l’ànima humana, ho va saber expressar millor que ningú: “feliç jo que, en un món tan capgirat, estimo i, igualment, soc estimat”. Xiuxiueja a cau d’orella un vent fresc mentre tinc aquests pensaments. “Yocan” és una paraula japonesa que es refereix al fred que perdura quan ja és primavera. Zum-zum fa una abella que reposa sobre una flor del meu balcó: no hi ha dubte que, malgrat tot, la primavera ha vingut per quedar-se; aquest és el canvi que intuïa el meu cor.