Potser, i només potser...
Durant el confinament, hem tingut molt temps per a qüestionar-nos com vivim la vida en condicions normals. En el meu cas, aquesta situació m’ha portat a plantejar la següent reflexió:
Exceptuant les hores de son, passem el dia rebent estímuls externs i fent milers de coses. Amunt. Avall. Mòbil. Aquí. Allà. Mòbil. Gent. Més gent. Més mòbil. Sembla que som addictes a l’activitat ininterrompuda, oi? Com reaccionaríem si ens diguessin que hem de passar un dia de les nostres vides en una habitació absolutament buida, amb la nostra única companyia? Experimentaríem avorriment? Angoixa? Ens sentiríem sols, aïllats, marginats i alienats al món? Ara bé, quina idea tenim del món? És obvi que la feina, els amics, la família i l’oci en formen part però, quant de temps invertim realment gaudint de la nostra pròpia presència? Potser és que no sabem gaudir d’això tan aparentment abstracte... Potser ens han educat partint de fora i no de dins. Potser creiem que estimant més els altres omplirem el buit d’amor que sentim cap a nosaltres mateixos. Potser per això tantes parelles i matrimonis trencats no fan efectiva la ruptura, perquè la idea de soledat genera incomoditat, incertesa, fins i tot pànic. Potser valorem més tenir molts likes a Instagram que ser capaços d'articular-nos una paraula bonica davant el mirall. Potser no ens sentim tan bé com fem veure i no ens sabem aturar a observar-nos, tot identificant les nostres necessitats més essencials. Ens escoltem? Ens coneixem, realment? Potser si comencéssim a estimar-nos una mica més, assumiríem que som l’única persona amb qui naixem i morim i que dins nostre resideix la font de felicitat que busquem tan desesperadament fora. I, a més, potser també ens adonaríem que mereixem tractar-nos a nosaltres mateixos tan bé com ens han ensenyat a tractar les persones que ens envolten.