Moments inoblidables
Tan a prop i tan lluny al mateix temps. Mai no s'hauria imaginat com li mancaria poder visitar la persona estimada. L'Esteve havia conegut sis mesos abans del confinament en Gonçal. Vivia al davant de la parada de metro Rocafort de la L1. Des del dia que es conegueren en aquesta parada, l'Esteve no havia pogut oblidar aquell primer encontre. En Gonçal anava a baixar del metro i topà amb la motxilla de l’Esteve. Amb el cop, li va caure la cartera de la butxaca i l'Esteve se n’adonà. Quan les portes estaven a punt de tancar-se, l'Esteve sortí i l’aturà.
– Disculpi! La seva cartera.–
En Gonçal anava amb els cascs i no havia sentit el crit. Quan notà una mà a l’espatlla, es girà i preguntà:
– Puc saber què...?
No pogué acabar de fer la pregunta quan veié que l’Esteve li entregava la seva cartera. De seguida, en Gonçal li donà les gràcies i es fixà en els seus ulls marrons. L' Esteve sentí una fiblada i feu per marxar, però en Gonçal l’aturà.
– Em dic Gonçal, i tu?
Des d’aquell moment, l' sempre anava a recollir-lo al seu portal. A mesura que el temps anà passant, tots dos s’enamoraren i començaren la seva relació. Setmanes abans del confinament, tots dos tingueren una forta discussió en la mateixa parada i s’acomiadaren fredament. Des del primer dia de confinament, l'Esteve sentia la necessitat de demanar-li disculpes i en Gonçal també. Aquest donà el primer pas i, des d’aquell moment, no hi havia dia que no es veiessin a través de la càmera de l’ordinador.
– Encara penso en aquella maleïda discussió per una bajanada i me’n penedeixo cada dia.
– Tots dos vam actuar d’una manera que no ho havíem d'haver fet, i l’únic que podem fer, ara per ara, és esperar el dia que puguem reunir-nos de nou.
Un mes més tard, en Gonçal es contagià pel virus i el van ingressar a la UCI de l’Hospital Clínic. Allà estava totalment incomunicat, i l'Esteve no podia deixar de pregar per la seva vida.
– Si us plau, que es recuperi. No vull que es mori!
Afortunadament, en Gonçal superà la seva estada a l’hospital i pogué tornar a sa casa. Quan ho feu, de seguida es posà en contacte amb l’Esteve:
– Amor meu! Ja soc aquí! Hi va haver dies que creia que no ho superaria però, finalment, ho he aconseguit.
En veure’l, Esteve no pogué evitar plorar d’emoció. El dia que ja es pogué tornar a visitar la gent, l'Esteve no ho dubtà i anà corrent a can Gonçal. A la zona de la sortida de les andanes, l'Esteve es llençà a sobre dels braços d'en Gonçal i tots dos es van fondre en un fort petó. Des d’aquell moment, no s’han tornat a separar i tots dos han après una experiència positiva. “No deixis que res pugui provocar l’allunyament de la persona estimada, ja que mai no pots saber si serà l’última vegada que us veieu. S’ha d’aprendre a superar qualsevol adversitat, per no haver de penedir-se'n en un futur”.