Ocellet de vidre
És una figureta de vidre preciosa, un ocellet de vidre. Sempre he dit que és màgic perquè quan entra la llum del sol, l’ocellet de vidre reflecteix l’arc de Sant Martí al sostre. Cada matí me’l quedo mirant en despertar i encara me’n recordo d’aquell dia.
Era el dia de Nadal i alguna cosa estranya passava. No s’havia presentat ningú a casa. Normalment venien els avis, els tiets i els cosins. Vaig tenir un mal pressentiment, i no em vaig equivocar; la mare estava plorant i el pare la intentava consolar. Al cap d’una estona la mare va deixar de plorar i em van explicar el que havia passat. L'àvia Carmina havia perdut la partida amb el covid, i ens havia deixat. Em vaig quedar en estat de xoc, no m’ho creia del tot. Però l’àvia feia dies que estava malalta i vaig veure clarament que era cert. Vaig anar corrents a abraçar a la mare, que ja plorava altre cop i jo no vaig poder retenir les llàgrimes.
Aquell matí ningú no va parlar dels regals i, és clar, tampoc no hi va haver el famós i tradicional dinar familiar. L’àvia ens havia deixat un gran buit.
Vaig pensar en l’avi i vaig adonar-me’n que, segurament, ell ho estaria passant pitjor que jo. Em vaig vestir i vaig agafar l'autobús per anar-lo a veure.
En arribar a casa seva, vaig picar a la porta i en obrir-me-la no em va poder ni saludar, jo tampoc. Tenia un nus a la gola que no em deixava respirar, i els ulls vermells i plens de llàgrimes contingudes. A l’avi, encara que només li veia els ulls per la maleïda mascareta, li devia passar el mateix, així que em vaig limitar a entrar i seure al sofà, no podia abraçar-lo. Vam estar una estona sense dir-nos res. Després se'm va acostar, em va agafar les mans i vam intentar desfer aquell estúpid nus. L'avi tenia una mirada molt trista, i el pitjor de tot és que no li havia pogut dir adeu a l'àvia; ni ell ni jo.
Jo no podia treure’m del cap aquells bons records que l’àvia m’havia deixat.
L’avi es va aixecar del sofà i se’n va anar cap a la seva habitació. Quan va tornar portava un ocellet de vidre: havia estat de l’àvia. Quan era petita me’l treia de la vitrina i me l’ensenyava. Llavors em cantava una cançó mentre miràvem juntes aquell bonic arc de Sant Martí que reflectia la figureta al sostre quan li tocava un raig e llum.
El vaig agafar i vaig tornar a notar aquell nus que ràpidament desapareixia mentre les llàgrimes em regalimaven galtes avall.
Des d’aquell dia, l’àvia em desperta cada matí amb el seu bonic i agradable somriure reflectit al sostre.