Alika

AnnaCa

Començava d’hora, abans de tot l’enrenou dels matins entre setmana, ple de gent caminant ràpid per anar a la feina. Li agradava arribar amb calma al lloc que l’Ajuntament de Barcelona li havia assignat, a l’enllaç entre la Línia 4 i la 5, a l’estació de Verdaguer.


Cada matí feia el mateix ritual: treia la funda del llaüt, la deixava a terra perquè la gent pogués donar-li diners, obria el tamboret portàtil i s’asseia a tocar música per als viatgers del metro de Barcelona.


No guanyava gaire, però tocar el mantenia distret, i després de tot el que havia viscut, no demanava més. Aquelles hores tocant música al metro no li deixaven pensar en casa seva, a Nigèria, i com la por que s’enduguessin l’Alika, la seva filla, l’únic que li quedava, els va obligar a marxar de la seva llar. Havia estat una llarga travessia fins arribar a Barcelona. Abandonar-ho tot, hores darrere d’un camió menjant poc fins arribar al Marroc, gastar-se tots els estalvis i, finalment, agafar una pastera i creuar el Mediterrani fins a terres europees. Havia perdut molt pel camí, fins i tot la seva petita.


De vuit a deu del matí era difícil que la gent li donés diners. La majoria ni el veien, i encara menys el sentien. Però a partir de les onze tothom anava més calmat i es parava a escoltar la seva música i fins i tot a fer un petit donatiu.


Sabia què havia de fer per guanyar més diners, però ho evitava tant com podia. Tenia per norma interna no fer-ho si a les cinc de la tarda havia superat els vint euros, però rares vegades passava i la majoria de dies s’hi veia obligat. Sabia que la cançó que havia compost per fer dormir la seva petita agradava els barcelonins. Quan la tocava, la gent s'aturava a escoltar-lo, feien una rotllana al seu voltant i era quan guanyava més diners.


Li trencava el cor tocar-la, però havia de fer-ho. Era el preu que havia de pagar per haver sobreviscut i ella no.

T'ha agradat? Pots compartir-lo!