Serendípia
Les 8 del matí. No arribo. Corro. Quasi m’ofego. Al final, he pogut agafar el bus, sort que en Víctor- el conductor- m’ha esperat. L’home que m’ha vist créixer, que m’esperava de petita, sempre, quan anava al col·legi, l’home que m’esperava sempre que anava a la universitat i que m’espera ara que treballo. Quan entro i recupero l’alè, saludo el conductor del bus. Apunt mental número 1: estaria bé que un dia arribés a la parada a l’hora. Ell, afablement, em saluda també. Tot i la mascareta, sé que somriu, els seus ulls tenen un toc d’humor i ironia. No em diu res. No cal. Incomptables vegades es repeteix aquesta rutina. M’assec, no hi ha ningú al bus; i miro el mòbil- un vici fútil que hem adquirit per evadir-nos de la realitat i per voler guanyar-li la carrera al temps -. Però, malauradament, el temps no passa més ràpid perque ho vulguem, el temps no s’emporta la tristesa, el temps és eteri i se’ns escapa. En Víctor diu: “Mira quin bon dia, avui ja es nota que és primavera”. Jo assenteixo amb el cap, deixo el mòbil i miro el paisatge. Amb les finestres obertes, l’aire en el rostre, les margalides en flor, el verd de Collserola, les vistes de l'aurora de Barcelona, el zigzagueig de la carretera...quasi puc sentir com passa el temps. No se m’escapa entre els dits –sé que no són les tecles del mòbil, ni les notícies del diari online- perquè l’estic gaudint; veig el temps en el cant dels ocells, les persones al pas de zebra, el parpalleig del semàfor, una parella agafada de la mà, i en l’olor de gel hidroalcohòlic quan entra una senyora a la següent parada. Les 8:30 del matí. Apunt mental número 2: no he deixar que passi el temps sinó buscar la forma de donar-li la volta i viure’l. Pico. És la meva parada. Baixo. Segueixo amb la rutina. Apunt mental número 3: no permetis que la teva rutina faci que desaprofitis el teu temps. Entro al tren. I ara, miro el paisatge.