La mossegada del desig
He estat pensant en l’Otger i en les ganes que tinc d’abraçar-lo. Per arribar a veure’l he de baixar a Llucmajor, a la línia 4, la groga, la meva favorita.
Compto les parades: Selva de Mar, Poblenou, Llacuna, Bogatell, Ciutadella- Vila Olímpica, Barceloneta, Jaume I, Urquinaona, Passeig de Gràcia, Girona, Verdaguer, Joanic, Alfons X, Guinardó, Hospital de Sant Pau, Maragall i Llucmajor.
No és gaire més de mitja hora. Per fer el trajecte més distret, trec una llibreta de la motxilla i un bolígraf i començo a escriure una història curta de vampirs, precisament de vampirs perquè somio que em clava una mossegada al coll i es beu la meva sang mentre em deixa ennuegat i sense alè:
“Va començar a llampegar quan va sortir del seu amagatall al cementiri del Poblenou. El primer que va fer el vampir va ser comprovar que no hagués deixat cap rastre de la seva existència. Havia fet un viatge molt llarg des de Bucarest i era la primera vegada que explorava la nostra ciutat. Ignorant la preponderància dels mortals, va aconseguir passar desapercebut. Com era d’esperar, la seva opció de camuflatge era d’allò més previsible: sexe masculí, cent-vuitanta centímetres d’estatura, complexió prima, pell blanca i suau, cabell llis i ros, ulls verds i nas grec. En aquell moment, el seu imperi estava a punt d’esgotar-se i buscava sang nova per perpetrar la seva espècie. Es va aturar davant de les portes del cementiri i va veure com sortien uns clients d’El Santet, en aquell moment es va quedar abstret per la figura d’un jove que sortia en direcció Glòries, enfilant el carrer Badajoz. El jove va sentir unes passes properes; en passar davant d’un concessionari de cotxes, va mirar poruc els vidres dels aparadors ,dissimulant per si veia la imatge reflectida del carrer a la seva esquena. No va veure res, no obstant, el seguia dominant una sensació de por, cada cop més creixent. Unes passes més i el seu rostre va canviar, completament esfereït, quan va sentir pel clatell una brisa que s’atansava amb sigil. En tombar-se de nou, va veure el vampir a dos metres i va sentir una barreja de por i desig que li ofegava la gola. Es van quedar tots dos sense paraules, clavant-se les mirades. Llavors, sense trencar el silenci, el vampir li va fer una volta al cap com si fos una carícia per clavar-li una mossegada a la jugular, el noi va experimentar amb tots els seus sentits que estava deixant el seu cos per volar per tota la ciutat, conèixer totes les èpoques, alliberar-se de tota inhibició.”
Quan aixeco la vista, veig que m’he passat de parada, estic al final de la línia, a Trinitat Nova.
-Otger, arribo tard. M’he passat dues parades. He badat, ho sento -vaig escriure al xat.
-No et preocupis, ja està el sopar preparat i, si de cas, queda’t a dormir que, amb això del toc de queda, ja no estaràs a temps de tornar a casa.
Se’m va dibuixar un somriure a la cara quan vaig llegir el seu WhatsApp. Així, sense més, en bona companyia passarem una bona estona junts i girarem una pagina més en el diari de la pandèmia que ens ha tocat viure.